Protegiu-vos

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener de 2006
2. La gran estrella - 3 de gener de 2006
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener de 2006
4. Siguem amics - 2 de febrer de 2006
5. Desencís - 11 de febrer de 2006
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer de 2006
7. Una gran bogeria - 7 de maig de 2006
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig de 2006
9. Explosió de la supernova - 3 de juny de 2006
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol de 2006
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol de 2006
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol de 2006
13. Una nota fatídica - 30 de juliol de 2006
14. La princesa - 17 d'agost de 2006
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre de 2006
16. L'amant - 13 d'octubre de 2006
17. El regal - 30 de novembre de 2006
18. Món cruel - 13 d'abril de 2007
19. La cambrera - 22 d'agost de 2007

Protegiu-vos

El darrer capítol que vaig escriure és de dia 22 d'agost i ja fa gairebé 7 mesos que no escrivia res per aquí. El d'avui serà una mica breu i fins i tot podríem dir que oníric, en el sentit que les coses que hi contaré tenen més de fictici que de real.

Anava en Vidal un dia pel bosc. Anava acompanyat pel seu amic Robert. De fet, potser no era el bosc, sinó un lloc que s'hi assemblava. I potser no anaven els dos, sinó que hi devia haver més gent que passava desapercebuda. Caminant, caminant, varen veure una silueta blanca que se'ls acostava. De sobte, va passar pel seu costat. Quina figura més hermosa! Era un àngel? No. Era una noia rossa, vestida de blanc de cap a peus, que va passar amb un somriure a la boca, fins i tot podríem dir que rient molt. En Vidal va tardar a reaccionar i quan es va girar cap enrere per mirar-la, ella ja havia desaparegut.

Aleshores varen decidir que seguirien el mateix camí que aquella al·lota. No n'estaven segurs de quin era, però no hi havia altre camí possible. Varen estar caminant una bona estona i finalment varen trobar una casa. No varen dubtar gaire i varen entrar. Gran atreviment! Una noia estava cantant en el quarto de bany i va sortir gairebé sense mirar. Els dos companys es trobaven enmig del passadís bocabadats. Ella va passar corrent i es va amagar darrere una altra paret. En Vidal la mirà amb cara de preocupació, perquè s'adonava que estava en un lloc que no li pertocava. Ella va guaitar el cap amb uns ulls de fàstic, potser odi, i el nostre amic Vidal va demanar-li disculpes i va intentar explicar-li com havien arribat allí. Finalment, ella se'l va escoltar i va semblar que les explicacions d'en Vidal la varen tranquil·litzar.

La situació es traslladà a un altre lloc i un altre moment. Estava en Vidal enmig del carrer, davant l'entrada d'un supermercat. Aquesta vegada la noia tan maca sortia d'aquell establiment. Però per algun motiu estrany, el carrer era perillós. Algú estava disparant. Eren assaltadors? Eren terroristes? Això no ho sabrem mai. En Vidal va afanyar-se a dir a la bella dama que s'amagàs una altra vegada darrere la porta, perquè el lloc on estaven era molt perillós. Ben de pressa, corrent, es va posar al seu costat, la va agafar per la cintura i la va empènyer cap a dins. Ara sí que estaven segurs. Ell va aprofitar per abraçar-la i dir-li que ja no corria perill. Ella el va correspondre donant-li una tendra besada sobre la seva galta dreta i ell es va sentir durant 15 escassos segons la persona més feliç del món.

En aquest punt podeu comprovar com efectivament aquesta història té més d'onírica que de real. Però la realitat sovint presenta situacions que semblen més inversemblants que els mateixos somnis. Un altre dia, més!