La cambrera

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener de 2006
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre
16. L'amant - 13 d'octubre
17. El regal - 30 de novembre
18. Món cruel - 13 d'abril de 2007

La cambrera

Després d'aquest llarg descans, de poc més de 4 mesos, anem a seguir amb les històries d'en Vidal. Veurem com va conèixer una nova al·lota i les peripècies que va viure fins que arribà a una situació una mica estranya però emocionant. Vegem-ho.

Era pels volts de maig quan en Vidal se n'anà per primera vegada al bar Sol Plata. Hi anava amb en Robert, el seu amic, que li havia parlat d'aquest bar, molt aprop d'on vivia ell, i li havia dit que era un lloc molt tranquil, fresc per a l'estiu i no gaire car. Varen entrar-hi i s'assegueren a una taula rodona aprop d'una finestra, des d'on podien veure la muntanya i tota la seva tranquil·litat. En Vidal va quedar-se mirant a través dels vidres, vegent com passava gent des de ben lluny. Què devien estar fent? Cada un tendria la seva pròpia vida, al marge de la seva vida en societat. Es va girar i va veure passar una cambrera ràpidament. Tenia els cabells recollits davall una gorra negra i tota ella anava vestida també de negre. Després es va acostar a la taula d'en Vidal i en Robert. En Vidal, somrient i assenyalant amb la mà sobre la taula, digué a en Robert:

— Ara podrem prendre alguna cosa millor que aquestes miques de pa.

I la cambrera, tota contenta, com si aquella frase hagués estat dita a ella, mirà en Vidal i es posà a riure. Ell també va riure i no va saber què més dir-li. Aleshores ella se n'anà ràpidament darrera la barra i va venir un cambrer. Es demanaren uns refrescs i en Vidal es recordà de la Moixeta, que tant s'havia estimat. Mirà una altra vegada per la finestra i es queda embadalit mentre en Robert li contava algunes coses.

Des d'aquell dia, en Vidal i en Robert anaren al bar Sol Plata gairebé cada dia a la mateixa hora. Però no trobaven aquella cambrera que els havia caigut tan bé. Un bon dia, la tornaren a veure al bar i tengueren la sort que els atengué. El nostre amic aprofità per moure-hi conversa:

– Hola, sabies que a la terra d'on vénc també en tenim d'ametlles? –digué en Vidal assenyalant un platet d'ametlles que els havia posat ella.
– Ah, sí? Deuran estar molt bones.
– Sí, te'n duré algunes perquè les tastis i me diguis què trobes. Quin horari tens aquesta setmana que ve? No estàs sempre a la mateixa hora?
– No, aquesta setmana passada he estat els dematins i la següent, també.
– Aleshores ja te les faré arribar per mitjà de l'altra cambrera, na Consolació, que el meu amic, en Robert, la coneix.
– Molt bé. L'amo em crida –digué ella i se n'anà.

En Vidal estava molt content d'haver-la vista i també d'haver-hi parlat. Però també pensava que potser hauria d'haver intentat alguna cosa més, com ara demanar-li el mòbil per tal de parlar-hi més fora d'aquell ambient. Tampoc no sabia el seu nom. I és que les millors idees et vénen al cap quan ja han passat els esdeveniments, quan ja no hi ha res més a fer. Ell tenia clar que abans que acabàs la setmana havia d'aconseguir que li fessin arribar una bossa d'ametlles de la seva terra. En donaria unes quantes a la cambrera que coneixia en Robert i li demanaria que passàs una bossa a l'altra cambrera. També dubtava si hauria de ser ell qui hauria d'anar al bar en el torn del matí i donar-les-hi personalment, però va pensar que potser la cambrera pensaria que estava molt necessitat d'ella. En realitat, la cambrera li queia bé, però si la cosa no arribava a anar a més, no li sabria gaire greu.

Així va ser com el dilluns de la setmana que va seguir, en Vidal tornà al bar Sol Plata amb dues bosses d'ametlles a les mans, dues bosses que uns familiars li havien enviat de la seva terra. Va aparèixer na Consolació. En Vidal hi mantenia una mica la distància, perquè unes setmanes abans havia vist quin tipus de persona era i no li havia agradat. En desconfiava una mica i no acabava de comprendre gaire bé per què, però sabia que li podria demanar qualsevol cosa perquè en Robert la coneixia bé. Li demanà un refresc de taronja sense dir res més. Quan li el portà, en Vidal va aprofitar per començar allò que havia estat pensant:

– Podries ajudar-me en una cosa? No te'n riguis de mi, eh! –digué ell amb un somriure.
– Sí, és clar.
– Mira, aquí hi ha dues bosses d'ametlles de la meva terra. Una és per a tu i l'altra és perquè la donis a l'altra cambrera.
– A n'Alba?
– Alba? –demanà en Vidal amb sorpresa–. No sé per què però me pensava que era Natàlia.
– No, no, si és la rosseta es diu Alba. Puc intentar-ho, però gairebé no la conec, perquè no es relaciona gaire amb la resta del personal del bar.
– D'acord.
– Vaja, vaja... Així que t'agrada la rosseta... –digué ella amb un somriure maliciós.
– No, no, però vull fer-li arribar això i tampoc no vull que s'espanti si li ho don jo mateix. Sigues discreta quan les hi donis.
– Ho seré. No passis pena.

Aquí s'acabà la conversa. En Vidal estava molt content per tot allò perquè podria aproximar-se una mica a la cambrera, que finalment havia descobert que es deia Alba. Un nom preciós per a una cambrera estranya i per aquest mateix fet atractiva. Però alguna cosa havia fet malament. Havia confiat la seva tasca a una persona que gairebé no coneixia i que li donava males vibracions. Alguna cosa li deia que allò no acabaria bé.

L'endemà no tornà al bar, perquè l'estómac li feia pessigolles. Però sí que hi anà al dia següent, dimecres. Va veure na Consolació, però anava tan atrafegada que no va poder demanar-li res. En Vidal va tornar a ca seva amb un pam de nas. Va enviar-li un SMS al seu mòbil, que el tenia perquè en Robert li l'havia passat, demanant-li si hi havia novetats respecte del lliurament que li havia comanat. Però ella no el contestà. En Vidal va pensar que potser no hauria pogut i per això no va insistir ni tampoc anà al bar durant uns dies. Dissabte tornà a enviar-li un SMS i res de res. Diumenge anà al Sol Plata, va veure na Consolació i es notava molt que es feia la despistada. Va estar entretenguda amb uns clients, que no li llevaven l'ull del damunt. Així va passar tota la setmana sense que en Vidal sabés res de n'Alba ni de les ametlles.

Aleshores el nostre amic va pensar que tornaria a veure n'Alba la setmana següent i que hi parlaria. Així va ser. El dimarts tornà per demanar-se un altre refresc i n'Alba el va atendre.

– T'han arribat les ametlles? –li digué en Vidal esperant una resposta positiva.
– Les ametlles? No, no m'han arribat.
– Vaja, en vaig donar una bossa a na Consolació perquè te les donàs. Quina ràbia!
– Bé, no passa res. Aquesta setmana no l'he vista i per això no me les deu haver pogut donar.
– Quina ràbia! Ja te'n duré més perquè les provis.
– Gràcies, però no cal. No la culpis. Potser en tenc la culpa jo per no fer-me veure.
– Si me deixes el teu número de telèfon, puc avisar-te quan les tengui i així quedam.
– Espera.

N'Alba se n'anà ràpidament darrera la barra. Al cap d'uns minuts tornà amb un paper doblegat i el donà a en Vidal.

– Aquí tens.

I se'n tornà ràpidament a la feina. En Vidal notà com li estava circulant la sang cada vegada més ràpid. Notava l'adrenalina escampant-se per tot el cos. Se li posà una cara tonta de felicitat. Els colors vermells li tornaren a la pell. Estava que volia pegar salts d'alegria, però es contenia. Qualsevol hauria endevinat que en Vidal estava d'allò més content. Sortí del bar gairebé sense mirar enlloc més i tanta sort que no passava cap cotxe pel carrer, que potser aquell dia l'haurien atropellat a pesar de tot el goig que estava sentint. Havia aconseguit el telèfon de n'Alba i ho havia fet d'una manera molt complicada. Si hagués tengut una mica més de coratge, potser s'hauria pogut estalviar una setmana d'espera. O potser l'hauria espantada. Això no se sap fins que no ho fas. Ara l'important és que tenia el seu número. S'aturà un moment per obrir el paper. Deia així:

Alba 614xxxxxx

Era un mòbil i no posarem el seu número sencer aquí per respecte a ella. En Vidal mirava el paper una vegada i una altra i semblava que no s'ho acabava de creure. El Sol li estava somrient i els núvols no el tapaven. Aquesta felicitat li duraria. Però això ja es veurà en propers capítols.