Món cruel

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre
16. L'amant - 13 d'octubre
17. El regal - 30 de novembre

Món cruel

Feia temps que no seguien les històries d'en Vidal en el meu bloc. I aquesta vegada és per dir que està trist. Aquí teniu un enllaç a una cançó molt guapa, Mad World (Món Cruel). I també unes reflexions per ofegar la tristor.

Quant de temps perdut per una persona, perquè no sàpiga valorar quant l'estimes o, més ben dit, no ho vulgui valorar. Centenars de missatges de correu, telefonades freqüents, viatges a l'altre costat, missatges instantanis al mòbil, hores i hores de connexió al MSN... Un munt d'energies dedicades, al principi, i perdudes, al final, que haurien pogut anar destinades a altres coses o altres persones. Proposar-te de quedar ella, tu i un altre (el que no té nom). I no per demostrar-te que també t'estima, sinó per demostrar-te que no ets ningú davant aquell que ni tan sols té nom. Vegent la trampa, no vaig quedar. Et varen maquillar la realitat un dia per fer-te creure que hi havia possibilitats d'alguna cosa més que amistat. També et digueren que no t'abandonarien mai, que l'actitud d'ella no canviaria si la teva no canviava.

Grans mentides.

Ha estat un abandonament diari: primer un dia sense notícies, després dos, després una setmana i finalment mig mes sense dir res. I l'actitud ha canviat, sí, però sense demanar opinió a ningú, perquè ja se sap que les opinions no compten, només els fets canvien la realitat.

Que et clavin un punyal mentre et diuen "no et vull fer mal" o que vulguin quedar amb tu mentre es donen besades amb un altre. Que rebutgin obertament la teva ajuda dient que ets massa bo i et vulguin pagar els regals que algun dia vas fer. És la por a deure? La por de veure que tu sí que ets important? Posar barreres per evitar que substituesquis aquell que no té nom?

Aviat és el meu aniversari. I no se'n voldrà recordar, de mi. Perquè és més important la persona que du el nom d'aquell dia que la persona que compleix els anys. No s'atrevirà a dir-me res perquè l'altre, el que no té nom, té l'obligació suposadament moral de ser el més important. I cada vegada que algú t'impedeix fer coses per un criteri suposadament moral, pots veure que s'estan cometent les injustícies més grans contra tu.

Ja començ a veure com anirà la cosa. Donaré dos dies més perquè em diguin alguna cosa. Si rep notícies, seré una persona molt contenta. Però si no he rebut notícies, jo mateix els passaré per escrit aquestes intencions per posar-los en evidència. Això perquè després et tornin a dir "no t'oblidaré mai". També hi ha la possibilitat que vegin abans les meves intencions. En aquest cas preferesc que em deixin en ridícul, a mi, i que em diguin "t'havies equivocat". El cor em diu que això no passarà.

All around me are familiar faces
Worn out places, worn out faces
Bright and early for their daily races
Going nowhere, going nowhere

Their tears are filling up their glasses
No expression, no expression
Hide my head I want to drown my sorrow
No tomorrow, no tomorrow

And I find it kind of funny
I find it kind of sad
The dreams in which I'm dying
Are the best I've ever had

I find it hard to tell you
I find it hard to take
When people run in circles
It's a very, very
Mad World
Mad world

...