El regal

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre
16. L'amant - 13 d'octubre

El regal

Alguna persona està esperant el final d'aquesta història, però us he de dir que encara tenim molt de temps d'aventures amb el senyor Vidal. I la senyora Princesa encara ocupa les seves preocupacions. Aquesta vegada en Vidal s'ha animat a acostar-se fins al castell a fi de donar-li un regal. Al cap i a la fi s'ho mereix, pensaria ell. I un amant com ell no pot ser un amant tota la vida.

Era un bon dia de matí passejant per Madrid quan en Vidal es trobà dins una tenda un calendari amb fotos de castells i princeses. Va sentir-s'hi atret tot d'una i pensà que podria retre homenatge a la seva Princesa si li ho regalava. Aquell calendari tan màgic i tan meravellós seria una excusa perfecta per anar a la terra de la seva estimada i veure-la una altra vegada. Tot i que feia molts mesos que no l'havia vista perquè ella havia trobat un Príncep a qui estimar, en Vidal encara hi pensava i l'enyorava cada nit i cada dia. Les dures paraules amb què la Princesa s'havia acomiadat d'ell no havien bastat per fer-li entendre que entre ells dos no hi hauria mai res, que el seu amor era més virtual que real.

Va comprar el calendari i demanà que li l'embolicassin amb paper de regal. És un regal per a una princesa, comentà en Vidal a la dependenta, qui demostrà un petit somriure a la boca. De debò, pensava ell. Sortí de la tenda i ara aquell qui tenia el somriure a la boca era ell. Només de pensar que tornaria a veure la seva princeseta, s'omplia el seu rostre de felicitat. Anà fins a l'estació de tren i es comprà un trajecte cap al paradís. Ell i el regal s'embarcaren en un viatge fabulós.

Va arribar a les 8 de la nit, quan totes les tendes ja despatxaven els darrers clients del dia. Després de caminar un bon tros, potser uns quants centenars de metres o potser milers, va veure la casa on havia passat tan bons moments mesos enrere. Es va quedar un moment amagat darrere un cotxe pensant com faria arribar el regal a la seva destinatària. Va veure un llum encès a una de les habitacions, al primer pis, i el seu cor s'accelerà. Sabia que hi havia algú a la casa. Quina sort i també quina por! Almenys no havia fet el viatge per no res. Però va pensar que potser seria millor deixar-lo a la mateixa entrada, sense haver de pujar les escales que el durien a la seva estrella. Sí, això faria! S'acostà a la casa i va empènyer la porta principal feblement a fi d'evitar fer renou. Deixaria l'obsequi al primer escaló. Va empènyer amb més força i res. Després una mica més... I tampoc. La porta no s'obria. I ara què faria? Tocaria el timbre? Va tornar a amagar-se darrere un cotxe i reflexionà una bona estona. No li quedava més remei que tocar el timbre i fer front a la situació. Li feia una mica de por tornar a veure la Princesa després de tant de temps i que el rebutjàs. Potser ella no hi seria i l'atendrien el seu pare o la seva mare. En aquest cas en Vidal se sentia una mica més tranquil. Però i si resultava que sentia el timbre i davallava les escales per rebre'l el mateix Príncep? Waw! No, no podia ser. Quina por! Aquest sí que s'enfadaria. I el nostre amic no només no veuria la Princesa sinó que el regal tampoc no arribaria a les mans de qui l'havia d'arribar a tenir i es perdria dins un forat negre. Què faria aleshores? Quin gran problema! Tornà a pensar en el seu pla d'acció i s'armà ràpidament de valor. S'amagaria el regal, tocaria el timbre i parlaria amb qui calgués.

Ding dong! S'allunyà de la porta i tornà a veure el llum de l'habitació encès. Ding dong! El cor bategava ràpidament. Un minut més. Ding dong! Alguna cosa fallava. No sentia ningú davallant les escales ni cap altre tipus de renou a l'interior de la casa. S'esperà un altre minut i tornà a tocar el timbre, però res. S'haurien deixat el llum encès sense voler. Aleshores es posà enmig del carrer i mirà la finestra de l'habitació de la Princesa, també en el primer pis. Estava oberta i la cortina onejava amb la brisa. No, no se n'aniria sense fer res més. Semblava evident que no hi havia ningú a la casa, però en Vidal tenia un regal i el volia fer arribar com fos. Va fer una mirada a la finestra oberta i després al paquet que tenia entre les mans. Va agafar-lo fermament i tornà a mirar la finestra. Definitivament ho faria. Calculà la distància i la força que podia aplicar amb els seus braços. Va fer un primer gest. Mirà a un costat i a l'altre del carrer per comprovar que no hi havia gent. Finalment emprà la força dels seus braços i llençà el paquet enlaire amb una lleugera inclinació perquè pogués entrar pel forat de la finestra, a través de la cortina. Va veure com s'enlairava, com xocava contra els cables d'electricitat de la façana, com hi rebotava, com rodava sobre si mateix, com tornava a caure cada vegada més ràpidament, com intentava ell agafar-lo al vol, com se li escapava de les mans i com s'estavellava contra el terra. Va fer un renou impressionant, tant que en Vidal agafà el paquet i es va amagar darrere un cotxe sense pensar-s'ho gaire. Alguns veïns varen sortir de casa seva amb cara de sorpresa. També algun ca va posar-se a lladrar. Quina vergonya!

El llançament havia fallat. Calia fer-ho d'una altra manera. Potser un cordell l'ajudaria. Llançaria un tros d'aquest cordell amb un pes a un extrem fins a la finestra. Amb una mica de sort s'enganxaria als ferros de la finestra i baixaria, de manera que podria penjar-hi el regal i pujar-lo estirant-ne un extrem. El problema era que no tenia el cordell. Va cercar-ne pels carrers de la ciutat i no va trobar res que s'hi assemblàs. Però un moment... Va tenir una idea. Era molt simple! Se n'anà al supermercat i demanà comprar cordell. No en tenien. Després demanà un bon grapat de bosses de plàstic, ja que amb elles podria fer-se un substitut del cordell. I això va fer. A una cantonada es posà a retallar les bosses i a fabricar-se aquell tros de fil que l'ajudaria a pujar el regal per a la seva estimada. Quan va haver emprat totes les bosses, agafà el fil resultant i l'enrotllà al voltant del braç esquerre. Mirà que no s'acostàs ningú pel carrer i tornà a mirar la finestra. Un moment! Una cosa havia canviat: el llum de l'habitació s'havia apagat. En Vidal ja estava imaginant que devia haver arribat algú a la casa mentre havia anat a comprar. Què faria ara? Llançaria el cordell cap a la finestra com havia planejat? Tornaria a tocar el timbre perquè algú davallàs a obrir-li? Una altra vegada el cor li bategava més que de costum.

Ding dong! Una dona respongué i en Vidal es quedà meravellat. La dona li obrí la porta principal des de dalt i li digué que pujàs. Ell no s'hi pogué negar i pujà amb el regal a les mans, però sense el fil, que havia amagat abans de fer sonar el timbre. L'havia rebut ni més ni manco que la mare de la Princesa i a més amb un gran somriure a la boca. El que va passar després ja no ho contarem. El que és segur és que el regal va arribar al lloc que en Vidal s'havia proposat.