L'amant

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre

Capítol 16. L'amant

La present història va dedicada a una persona que sé que no la llegirà. Però també la vull dedicar a tantes altres persones que ni tan sols saben que s'està escrivint. Una altra vegada, com tantes de viscudes, el nostre amic Vidal ha preferit ficar-se en problemes en lloc d'anar per la via fàcil, la de la comoditat. Per a ell, quan t'estimes una persona, poc importa allò que pensin els altres, encara que el paper que t'hagi tocat sigui el del tan menyspreat i miserable amant. Un escriu amb la intenció d'allunyar-se de certes preocupacions, prou diferents de les que escriu, i l'efecte col·lateral és que potser la gent et miri d'una altra manera i es trenqui allò que semblava una amistat. Esperem que això no passi. La història és una invitació a la reflexió.

Tenim un personatge conegut per tots nosaltres. No és nou sinó que ha participat a diverses històries d'en Vidal. L'anomenarem la Princesa, en majúscula, per poder parlar-ne i simplement la coneixerem per allò que en digui en Vidal.

Era un divendres horabaixa i estava plovent. Eren les primeres gotes de la tardor i en Vidal estava mirant el paisatge humit a través dels vidres de la finestra. Les gotes anaven banyant-los i regalimaven fins abaix. En Vidal, que ni se n'adonava, seguia en els seus pensaments i la Princesa ocupava tota la seva atenció.

M'estima? O millor encara, de quina manera m'estima? S'estima algú altre encara més? Quin significat dóna la Princesa a estimar-me? Quines diferències hi ha entre que m'estimi i que no m'estimi? Aquestes eren algunes de les primeres preguntes que es podia fer en Vidal i que no va tardar a llevar-se del cap perquè veia que no en trauria res.

La realitat era una altra. Ell sí que se l'estimava, a la Princesa. El que era més dubtós era quin tipus de sentiments tenia ella i si algun dia millorarien. Alguna vegada ella li havia comentat que cercava amistat i que tot el que trobava era desig, com si resultàs impossible trobar una persona que la volgués com a amiga però no com alguna cosa més. En Vidal no s'enganyava, i tampoc no li ho va amagar. Ell volia donar-li la seva amistat, però també era un home i necessitava desitjar i complir amb allò que la naturalesa li havia prescrit. Potser aquesta sinceritat va fer que ella no el volgués. Potser si ho hagués amagat, ara no n'estaria tan lluny. Ell hauria pogut jugar al joc que juga la majoria. Sóc un llop, però als teus ulls sóc un corder. Ell havia preferit una altra cosa. Sóc un llop i em comportaré com un llop, però també puc ser un corder si tu ho vols. Sens dubte, la moralitat que ell podia treure era que és millor mostrar-te com un corder encara que siguis un llop. Al cap i a la fi, la impressió general és que tothom hi actuava, de manera molt més sàvia que ell.

La Princesa i en Vidal no es varen veure durant molt de temps. No direm quan va ser la darrera vegada que es varen veure en persona, però sí que durant tot el temps posterior en Vidal es va sentir molt i molt malament i només parlaven per cartes o per telèfon. La comunicació havia esdevengut impossible. I és que en Vidal poca cosa podia fer quan la Princesa ja tenia una altra persona a qui estimar. El paper d'amant no era fàcil i fins i tot alguna vegada havia dubtat de si tenia cap sentit seguir desenvolupant aquest paper. Ara tornava a dubtar.

En Vidal no deixava d'apreciar-se la Princesa i de demostrar-li-ho a la seva manera, així com podia. Demostrar amor per carta o per telèfon, quan no et veus amb l'altra persona, era complicat, però no perquè ell no ho sabés fer sinó perquè no estava segur de si la intenció del missatge havia estat captada per l'altra part. Quan en Vidal es mostrava més carinyós, ja fos amb textos més dolços o amb xerrades més sentimentals, ella solia reaccionar de la mateixa manera: restava callada i després sortia amb alguna pregunta que feia que canviassin de tema. Aleshores ell pensava que l'havia incomodat i no seguia insistint. Tot això contribuia que en Vidal dubtàs de si estava actuant correctament o si s'estava ficant en el pitjor problema de tota la seva vida. Després pensava que si realment s'estava endinsant en un problema ja l'avisarien i faria marxa enrere.

El paper d'amant et deixa a un segon terme, pensava ell. Era una qüestió de números. Bastava veure les hores que ella li dedicava i les hores que no eren per a ell per adonar-se que allò no li agradava. També considerava el tipus de dinàmica que s'establia a les hores reservades per a ell per veure quins lligams s'establien i quins no es podien formar de cap manera. Segons ella havia reconegut alguna vegada, només estava amb ell quan no estava amb la parella i quan no tenia amics amb qui sortir, és a dir, el paper d'en Vidal quedava relegat a les hores de soledat de la Princesa. Que fort que una persona et reconegui això, pensava ell. I aleshores dubtava encara més dels sentiments ambivalents d'ella i estava més segur de la pròpia imbecilitat. Ell estava anant, a tots els efectes, contra la naturalesa. I aquesta no el perdonava i el castigava de la millor manera que sabia: fer-lo patir.

En Vidal estava convençut que ell sabia fer moltes coses, que allò agradava molt a l'altra gent. I estava segur que amb el que sabia podia fer-se molts amics i conquerir tots els cors que hagués volgut. Ara bé, una persona se li resistia. Era com si li estassin posant una barrera que li tancàs el pas. Tant era que ell sabés moltes coses i en sabés fer moltes altres. El que comptava per a la princesa no eren els coneixements, ni tan sols les actituds, sinó més aviat allò que ella anomenava "amor". Algunes persones s'havien inventat la "bona educació" per aconseguir que altra gent se subordinàs a fer certes coses que no hauria fet en condicions normals. I també s'havia inventat la paraula "amor" per poder dir que no a algú quan no s'atrevien a fer-ho d'una altra manera. Les paraules eren el principal obstacle entre en Vidal i la Princesa, i és que només eren les paraules el seu únic canal de comunicació. Amb el temps potser la situació milloraria, però això no ho sabia ningú.

Si en Vidal intentava fer-li entendre que necessitava alguna cosa més, ella seguia posant-li alguna excusa i de vegades li deia que ho deixàs córrer i anàs a buscar-ne una altra. La reacció que havia de tenir en Vidal era ben clara, però no ho feia. Ell havia d'oblidar-se de tot el tema, pensar en altres coses i cercar altra gent que ho mereixia molt més. Aleshores si això era tan clar, per què no ho feia? Per què seguia intentant l'impossible? Haurem d'esperar a veure què passa en aquesta història. Per als qui s'ho creguin, que sàpiguen que només és una història. La realitat, diuen, sempre supera la ficció.