L'oracle de Samarcanda

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost

Capítol 15. L'oracle de Samarcanda

Hi havia un home que vivia a la muntanya i que feia molt de temps que hi passava la seva vida. Contaven que era capaç d'ajudar tothom que hi anàs a explicar-li els seus problemes, que tant se'n donava, de quin tipus eren els problemes que tenies, perquè ell era capaç de fer-te obrir els ulls. Sabia donar resposta a les qüestions més complicades i per això l'anomenaven l'oracle de Samarcanda. Ningú no sabia amb seguretat per què tenia aquest nom. Potser havia nascut en aquesta ciutat tan antiga o hi havia viscut, potser hi coneixia molta gent... Ningú no ho sabia, ja que era un ésser difícil de trobar i fins i tot alguns creien que es tractava d'una llegenda.

El nostre amic Vidal, que estava viatjant per terres desconegudes, es va endinsar dins un bosc que hi havia a una muntanya de nom desconegut. Es va trobar amb un homenet que li resultava estrany. Era baix i ja no tenia pèls sobre el cap. Duia una túnica de colors verdosos i es movia amb molta tranquil·litat.

– Bon dia –li digué en Vidal.

– Molt bon dia tengui –contestà l'homenet.

– Em dic Vidal i crec que m'he perdut. I vostè?

– Podem dir que sóc un ésser més d'aquests paratges. És la primera vegada que el veig i m'imagin que també li sóc desconegut.

– És així. Pot tutejar-me, si vol.

– Vostè també... vull dir... tu també. Així ens sentirem més còmodes.

En Vidal, que havia sentit a parlar de l'oracle de Samarcanda, va començar a sospitar i pensar que potser estava davant el mateix ésser llegendari. Per això va atrevir-se a fer-li unes preguntes.

– Com podria sortir d'aquest lloc i tornar a la ciutat? –demanà en Vidal sorprès per la troballa.

– El camí serà molt fàcil de retrobar després que hagis complit la meta que et va dur fins aquí. Tu mateix el trobaràs.

– I quina és aquesta meta? –preguntà en Vidal encara amb més sorpresa.

– No tenc la capacitat d'endevinar els pensaments dels meus interlocutors, però sí que sóc capaç de preveure conseqüències a partir de les coses que es manifesten. El que puc veure és que has vengut per algun motiu i que tu mateix l'hauràs de descobrir. Quan ho hagis descobert, el camí et tornarà a aparèixer.

En Vidal es va quedar una estona callat, dubitatiu, sense entendre gaire bé què deia aquell home i per què havia arribat fins aquell indret. Davant aquest moment de silenci, l'homenet va seguir:

– Hi ha una cosa que et preocupa molt més que la resta. Potser aquí trobis la resposta.

– Doncs... no sé... –deia en Vidal encara dubtant–. Sí que hi ha una cosa que em preocupa. De fet, una persona. Ocupa la meva ment una i una altra vegada. M'agradaria allunyar-la de la meva ment, distanciar-me'n. No m'agrada estar pensant tot el temps en ella. I no crec que això sigui gens beneficiós per a mi.

– Dius que vols oblidar-te d'una persona... Em sorprèn una mica.

– Sí, però sense oblidar-la del tot. Em fa por que si intent esborrar-la voluntàriament per un temps, després no me n'acabi oblidant per sempre.

– Així he de pensar que és una persona que et fa patir i per això voldries no pensar en ella, però la sola idea de pensar que te n'oblidaràs per sempre fa que vulguis tornar a pensar-hi. Com un peix que es mossega la coa.

– Molt bé! És això –afirmà en Vidal rotundament i continuà–. Què puc fer per allunyar-la dels meus pensaments només una mica? Per distanciar-me'n...

– Et podria dir que la millor manera d'oblidar-se d'una cosa és pensar en una altra. Així la ment s'ocupa d'altres coses i no té temps de capficar-se. Queda molt maco dir-ho, però m'imagin que no és tan fàcil fer-ho, sobretot quan estàs inmers dins aquests pensaments. Per això, hauràs de veure què faràs a partir d'ara. Tu tens la solució al teu problema, però l'hauràs de trobar tu mateix. Jo no et puc ajudar, només puc dir-te coses que potser t'ajudin o potser no. I quan les posis en pràctica podria ser que t'empitjorassin l'existència.

– Ho entenc –va dir en Vidal vegent que aquella era l'única opció possible.

– Saps ara per què has arribat fins aquí?

– Doncs encara no ho sé. Creus que un pot deixar d'estimar una persona? Si intent no pensar en una persona, deixaré d'estimar-la?

– Sembla que et preocupi perdre l'estimació que tens a una persona a causa d'un distanciament –digué el suposat oracle mirant-lo fixament–. Et retornaré la pregunta. Si penses sempre en ella significa que l'estimes més?

– Mmmm... No ho tenc gens clar. Supòs que no, que per molt que hi pensi això no significa estimar-la més. De fet em preocupa allunyar aquesta persona del meu pensament i descobrir el dia de demà que aquesta persona és insignificant a la meva vida.

– Aquesta és una qüestió gairebé eterna. Fins a quin punt una persona és important a la teva vida? Canviaran els teus sentiments amb el temps? Tot això són coses que hauràs de descobrir i poc et puc ajudar jo.

– Si d'aquí un temps, posem un any, descobresc que aquesta persona no és tan important com em pensava, això em farà qüestionar de quina manera estim les persones. És una estimació real? O al contrari me l'estic imaginant i només existeix dins el meu cap? De vegades sóc un sac ple de dubtes. No sé què pensar. Acabaré descobrint que el meu objecte d'amor era una il·lusió i per tant no té sentit estimar. El que avui estimi demà resultarà ser una invenció del meu cap. Ho pens i em sap mal.

– M'estàs dient que dubtes de tu mateix perquè avui estimes i podria ser que demà t'adonassis que no estimaves de debò. I aquest dubte et fa patir.

– Això mateix. A més, puc estimar-me jo una persona i que ella no m'estimi? Quan estimes, estàs aconseguint que l'altra t'estimi més que si no l'estimassis? Em dóna la impressió que estic alimentant una esperança d'un sentiment que no es donarà mai en l'altra part. De vegades pens que per molt que l'estimi i per molt que m'esforci a demostrar-li-ho, ella no m'estimarà més. I hi afegiré una cosa més. Pens que cada esforç que dedic a apropar-m'hi es multiplica per dos o per tres i retorna en sentit contrari. Cada vegada, més lluny. Cada vegada, més distant. Estic fent bé d'estimar-la i intentar fer-li-ho veure?

– T'entenc. Et preocupa estar estimant-la i que no t'estimi, fins al punt que has pensat que els teus esforços per demostrar-li el teu amor t'han resultat contraproduents. És així?

– Efectivament, és així. M'agradaria poder estimar aquesta persona, a pesar que ella no m'estimi. I també m'agradaria poder no pensar tant en ella, sobretot el temps que no la veuré, i recuperar l'amor que li tenc quan pugui tornar a veure-la. Ara bé, pens que si l'oblid de manera voluntària, acabaré oblidant-la per sempre. Crec que no aconseguiré mai aquests dos desitjos que tenc, però almenys visc amb l'esperança de veure'ls complits algun dia.

– L'esperança permet sobreviure a situacions dures com aquesta. Totes les teves forces per continuar es reflecteixen dins la teva esperança.

– Ahh! Doncs ja sé per què he vengut. Necessitava estar en un lloc tranquil. De fet volia donar energies a la meva esperança i sense ser-ne gaire conscient he associat la tranquil·litat amb un augment de la meva esperança.

– Fins aquí, molt bé. Però encara et falta saber com aconseguiràs allò que t'ha portat fins aquí.

– Saps què? –proseguí en Vidal– que la teva ajuda m'ha resultat molt útil. No hauria dit mai que venint aquí aclariria els meus dubtes. Ara sé quins eren els pensaments que obstruien la meva ment. Tot i que no he resolt aquests problemes, ara sé quins són i puc veure'ls d'una altra manera. Abans tenia un embull dins el meu cap que m'impedia veure res en clar i ara em sent molt millor i puc jutjar de manera més precisa. No sé com podré agrair-te la teva inestimable ajuda.

– Em fa sentir bé veure que has arribat a una solució a alguns dels teus problemes, però el mèrit no és meu. Simplement m'he limitat a escoltar-te i donar una opinió al més objectiva possible, encara que això sigui pràcticament impossible.

– Ara que ho tenc tot més clar, vaig a seguir el meu camí. Se m'ha il·luminat una altra vegada, de la manera com em deies al principi.

– Puc saber quina és la teva determinació?

– Sí, és clar. A partir d'ara deixaré pas a pensaments que em donin esperances, que em resultin productius. I deixaré de banda aquells pensaments que em destruesquin, que em capfiquin dins qüestions sense sentit. L'esperança ho és tot i cal cuidar-la cada dia. Si no, la teva vida empitjora a cada moment.

– Molt bé, doncs que així sigui.

– Que així sigui i moltes gràcies una altra vegada.

Els dos homes s'acomiadaren i en Vidal continuà el seu camí a través de la muntanya. Ben aviat ja no pogué veure aquell homenet, però recordaria molt bé l'experiència que havia tengut. Quantes coses es podien aprendre d'un desconegut! Al cap i a la fi, un desconegut pot veure els teus problemes des d'un altre punt de vista i donar-te una mà quan menys t'ho esperes i sense que ell s'adoni de la importància que ha tengut per a tu. Esperem que moltes siguin les persones que puguin ajudar el nostre personatge en la seva vida, tan dura i tan difícil.