La princesa

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol


Capítol 14. La princesa


Vet aquí un dia que en Vidal va anar a un poble veí i es va asseure a un banc de la plaça. S'escoltava la remor de l'aigua de la font que hi havia allí davant i mirava els ocells que passaven volant de tant en tant. Mentre estava absort en els seus pensaments, s'assegué una nina petita devora ell i el va saludar amb aquella cara angelical de la joventut.

– Hola –va dir ella–. És curiós veure com cau l'aigua de la font.

– Sí, és clar –contestà en Vidal.

Aquella nina tenia els ulls grossos i d'un color negre intens. Anava vestida amb algunes peces de roba mal cosides i donaven l'aspecte de brut, però més aviat semblava que era el tipus de roba.

– El cicle de l'aigua, saps què és? –li demanà en Vidal.

– Més o menys. Com l'aigua de la font?

– Sí. Però imagina't que l'aigua de la font se'n vagi al riu, i del riu al mar... I així vagi canviant de lloc. El cicle de l'aigua descriu els camins que recorre l'aigua en aquest petit món.

– Quines coses! –digué la nina tota meravellada.

En Vidal va seguir explicant-li com l'aigua anava als oceans, a l'atmosfera i tornava a la terra de molt diverses formes, cada una més meravellosa, i després circulava per davall els seus peus i tornava als llocs per on havia passat.

– La vida de l'aigua es repeteix –seguia dient en Vidal–. Però no sempre és la mateixa, sinó que va canviant. Més o menys com les persones.

– Nosaltres també? –demanava la nina amb els ulls que li brillaven.

– Doncs tothom. Saps què? Una vegada vaig conèixer una princesa. T'agraden les princeses?

– Sí, molt!

– Doncs una vegada vaig conèixer una princesa, la més maca que et pots imaginar. D'això, ja en fa quasi mig any. Era una noia jove, amb els cabells rossos i els ulls d'un blau com aquest cel tan clar i grossos i brillants. Anava vestida amb robes amples i vistoses. I tenia la preciositat i l'elegància d'un animal felí d'estar per casa.

La nina es va quedar escoltant-lo i cada vegada semblava més emocionada per aquell conte. En Vidal va seguir.

– Vaig estar al seu palau. Era enorme i decorat amb tot tipus de quadres, de cintes i de flors. Com que era una princesa educada segons els costums reials, encara vivia amb els seus pares, que regnaven a un territori desconegut. Has estat mai a un palau?

– No –va respondre la nina amb ingenuïtat.

– Poques vegades podràs estar a un lloc tan agradable i acollidor com el seu palau, però si algun dia t'hi trobes, el reconeixeràs de seguida. Crec que vaig tenir molta sort de poder estar en aquell palau amb aquella princesa tan bella.

En Vidal anava explicant-li les meravelles que havia vist en aquell lloc i la gran hospitalitat que va mostrar la princesa.

– Va convidar-me als millors menjars i les millors festes. Vaig conèixer fins i tot companys seus, però cap era amic seu. Em va confessar que la vida de princesa feia que la gent hi tengués una mica de distància i no pogués fer gaires amics. Com que volia la meva amistat, em va deixar estar allí un temps. Ben aviat em vaig enamorar d'ella.

– I us vàreu estimar?

– Doncs sí, supòs que sí. Almenys jo sí que me la vaig estimar. I m'imagin que ella també, però em va estimar com poden estimar les princeses. És a dir, sabent que les diferències entre una princesa com ella i un home de poble com jo són molt grans. Un temps després, quan era a casa, vaig rebre un missatge seu que em va arribar per mitjà d'un colom blanc amb un llaç rosa pel coll. A les potes, hi duia una carta. La princesa em deia que no podia estar amb mi, que les coses eren molt complicades. Va intentar explicar-me que érem massa diferents i em donava les seves raons. És clar, m'ho va explicar com ho veia ella, no com ho pensava jo. Em va dir que fins i tot havia anat a cercar-la un príncep que ja coneixia i que hi havia possibilitats que s'estimassin i formassin un altre regne.

– Oh, que trist! I tu què vares fer?

– Doncs no vaig poder fer res. Ella vivia molt lluny i era la seva decisió. A més, a una princesa no la pots contradir. Era tan gran la seva bellesa que hauries fet qualsevol cosa per ella, fins i tot deixar-la si ella t'ho demanava. No obstant, vaig seguir estimant-la.

– I l'has tornat a veure?

– No, no l'he tornat a veure. Durant aquest mig any he viscut cada moment de manera molt diferent. Al principi esperava que la veuria al moment més inesperat, darrere la cantonada o dins alguna botiga. Però no va ser així. Després vaig passar un temps de tristor, de no veure més enllà que la pròpia princesa. Era com si esperàs un caramel que sabia que no tendria mai. Estimar una persona és fàcil, però estimar una princesa és molt ambiciós.

– I ara? –deia la nina amb aquells ulls grossos i que un hauria pensat que era la petita Momo, que tan bé sabia escoltar.

– Ara l'estim d'una altra manera. L'estim amb l'esperança de veure-la algun dia, que deixi el seu príncep i torni a la terra on la vaig conèixer. Però sé que això no passarà durant molt de temps, potser passin els segles i encara no hauré sabut res d'ella. Això no m'ha de preocupar. Si t'estimes una persona, l'estimes igual tant si està lluny com si està aprop. I l'estimes, tant si és una princesa com si és una marginada de la societat. L'amor es dóna i no es pot exigir res a canvi. Si t'estimen, doncs això que ja tens. I si no t'estimen, doncs el que et donin bo és. Amb el temps es decideix. De vegades pens que l'acabaré oblidant, com acabam oblidant la gent que desapareix de les nostres vides. Era tan meravellosa que la sola idea d'oblidar-la m'espanta.

Es va quedar un minut en silenci amb la mirada perduda cap al terra i la nina se'l va mirar fixament i sense dir res, esperant que seguís l'explicació. Després va aixecar el cap, va dirigir els ulls cap a ella i amb la boca somrient li va dir:

– Tu també coneixeràs un príncep i viuràs el millor que et pots imaginar. A tothom li passa i de vegades diverses vegades. La història es repeteix igual que es repeteix la vida de l'aigua d'aquesta font.

La nina li va somriure i es va posar molt contenta amb allò que acabava d'escoltar.

– Si algun dia torn a saber res de la princesa, esper poder contar-t'ho. Ara me n'he d'anar. Adéu maca!

– Adéu príncep...

I així es va acabar aquesta història, de manera tan estranya com havia començat.