Les mentides i la sinceritat

------
Capítols anteriors:
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
------

Què és una mentida? Si ho definim com tot allò que no s'ajusta a la veritat, aleshores tots vivim immersos en mentides cada dia. No ens podem escapar de dir mentides a cada frase que diguem. Perquè és gairebé impossible ajustar-se sempre a la veritat. Fins i tot, i sense anar més lluny, aquesta història que teniu sobre en Vidal i les seves relacions és un gran conjunt de mentides. En canvi, si definim mentida com una afirmació o negació conscient d'una cosa que no respon a la veritat, ja tenim les mentides molt més controlades i així, almenys subjectivament, no veim el món de manera tan negativa. Per extensió, també se sol dir mentida a un engany o il·lusió.

La sinceritat, l'entenem com la qualitat de les persones que no diuen mentides. Pel que sé, només les persones poden dir mentides i per tant només les persones poden exemplificar la sinceritat. La resta d'éssers vius que es comuniquen simplement no tenen la possiblitat de mentir.

Allò que més preocupa de les mentides és el mal que poden arribar a fer, ja que es diuen des de la mateixa consciència. I per això la sinceritat és tan valuosa. La història que estam a punt de començar tracta aquestes dues qüestions i enganxa amb una gran bogeria que va cometre en Vidal en una història anterior.

Recordem que en Vidal va passar una nit inoblidable amb la Moixeta. Podeu rellegir la història si voleu posar-vos al dia. Després, per suposat, en Vidal va tornar a la seva terra. Agafà un avió a la matinada del dia següent, un dilluns, de tornada cap a la seva terra. Aquell dilluns va ser especial. En Vidal va anar a la feina i es pensava que encara volava, però no dins un avió sinó en un núvol de somnis. Tot el dia va pensar en la seva Moixeta i en el que havien viscut els dos.

El divendres d'aquella mateixa setmana en Vidal ja estava preocupat. Dimarts li havia enviat un SMS i la Moixeta no li havia dit res encara des de la partida. A mitjan setmana ja s'havia fet preguntes però havia decidit esperar-se una mica més per no agobiar-la. D'aquesta manera, arribà el divendres i en Vidal contínuament es demanava per què la Moixeta no deia res. Al matí del dia següent va rebre un missatge al correu electrònic. Era la Moixeta. Que bé! Va llegir aquell missatge i de mica en mica s'adonà que no eren les paraules que ell volia sentir. La Moixeta es disculpava pel retard i li explicava que aquells dies havia tornat amb la seva parella. No era possible seguir amb aquella aventura. I eren molts els motius que ella donava. Continuava el missatge dient que l'havia enganyat fent que s'il·lusionàs per ella. Que era una egoista, molt més del que ell mateix es podia imaginar. Cap al final del penúltim paràgraf, la Moixeta deia que si ell no era capaç de perdonar-la per tot allò que li havia fet, doncs que ho entendria perquè s'ho mereixia.

Era la una del migdia. Va tancar el programa de correu electrònic. Va apagar l'ordinador. El menjar que s'havia preparat abans, el va deixar dins un plat. Ja no tenia fam. Va pensar què faria a partir d'aquell moment. En un altre temps també hauria tengut nàusees. Aquesta vegada no, de fet no havia menjat. Se n'anà a l'habitació. La tancà i tancà la finestra perquè no hi entràs claror. Es tombà sobre el llit amb la roba posada i decidí no pensar a partir d'aquell moment. Tot era foscor. Els ulls se li humitejaren. La pell de la cara s'escalfà molt. Devia tenir-la ben enrojolada. El pit va començar a estrényer-lo. Sentí ganes de pegar un crit. De fet no hi havia ningú a casa seva en aquell moment. Dues llàgrimes s'obriren pas des dels seus ulls. Agafà un coixí i hi esclafà el seu cap. Ofegà un crit de dolor, tan intens i tan silenciós com els seus pulmons li varen permetre. Les llàgrimes anaven banyant-li les galtes, cada vegada més abundants. Tornà a agafar el coixí i estampant-hi la seva cara tornà a alliberar la seva energia. Tenia els músculs facials que començaven a fer-li mal. Va arreplegar-se sobre si mateix i es quedà en posició fetal. Els músculs dels braços estaven tensos i els pectorals li tancaven cada vegada més les costelles. El mal que li feia la contracció dels músculs va sobrepassar el dolor sentimental que tenia. Es va calmar. Relaxà els músculs i reposà sobre el llit. Però no durà gaire. Els seus pensaments tornaren a caure sobre la imatge de la Moixeta. En Vidal sentia que tot havia estat un engany, una gran mentida. I tornà a sentir que aquella pressió sobre el seu cos tornava i el deixava sense saber com col·locar-se. Aquesta vegada el crit no s'ofegà amb el coixí sinó amb la mateixa força de la seva gola, que es tancava i no deixava passar l'aire. Tenia tot el cos encès, es cremava. El propi atac que es feia el mateix orgnisme era brutal. En Vidal no sobreviuria aquesta vegada.

El cos d'en Vidal romangué sobre el llit, ajagut sobre un costat. Els músculs, abans tan contrets i dolorosos, ara estaven destensats. Les mans, que havien semblat punys destructius, estaven molt més relaxades, mig obertes. La pell, tota suada, havia refredat molt i estava molt més blanca. Es podia dir que havia recuperat la tranquil·litat, una tranquil·litat celestial. Coneixent-lo en persona, que era nerviós i que sempre es movia, s'hauria dit que, ajagut sobre el seu llit com estava, semblava un àngel. La son, una son profunda, l'havia envaït i l'havia duit a una millor vida. Així ara ja no havia de patir per res.

En Vidal hauria dit que no li agradava que li diguessin mentides i que valorava molt la sinceritat, per damunt de totes les altres coses. I hauria pensat, almenys durant molt de temps, que la falta de sinceritat en el moment que tocava li havia donat un cop letal. Si algú li podia tenir ràbia, aquest era el millor moment de demostrar-la. No l'havia matat ningú, no! Sinó que ell mateix s'havia encarregat d'eliminar el seu propi dolor, d'una manera involuntària però efectiva.

Aquesta història no ha tengut la sort de la precedent. Aquella va acabar molt millor perquè vàrem voler que hi acabàs. Però no sempre les històries tenen un final feliç. De vegades passen coses que no voldríem. I cal conèixer-les també, a pesar que alguns dels meus lectors voldríeu que tot el que contam aquí fos com un somni en què tot va com una seda. El que està clar és que a partir d'ara les coses ja no seran el que eren.