Fent voltes amb na Romina

------
Capítols anteriors:
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
------

Anem a introduir un personatge nou en la nostra història. Ella es diu Romina. I la coneixerem de mica en mica, igual que vàrem fer amb en Vidal. Així doncs, deixarem de banda en Vidal i ens posarem a explicar la vida, la manera de pensar i les relacions de na Romina amb la gent que té més aprop. No ho farem tot en aquest capítol, sinó que l'anirem descrivint en històries posteriors. Per això, haurem d'introduir també altres personatges. Bé, ja ho veureu. Anem a començar.

Na Romina tenia una parella que es deia Jaume. Es varen conèixer quan anaven a l'institut i en el moment d'aquesta història ja portaven tres anys sortint junts. Feien comptes de casar-se tot d'una que tenguessin doblers i anar a viure a una casa que els havia deixat un padrí d'ella en el testament. Podem dir que era una parella ben avenguda i feliç, amb les seves preocupacions i els seus desitjos, com totes les altres. La història, però, va canviar completament un mal dia de juliol.

Era un diumenge al matí. Un germà d'en Jaume va anar a veure na Romina. Estava tot suat, amb els ulls vermells, i va tocar la porta amb molta força. Na Romina va sortir a rebre'l.

– Què hi ha de nou? –digué ella.
– És millor que parlem d'asseguts.
– Bé, doncs entra, et veig molt preocupat.

Ell va entrar i es varen asseure a una taula del menjador. Aleshores ell li ho explicà:

– Han trobat el meu germà mort.
– Com que mort? –va dir ella tota sorpresa– M'ho dius de veres? No m'agraden les bromes com aquesta.
– No, no és cap broma.

I aleshores ell es va posar a plorar. Ella encara no s'havia acabat de creure allò que estava passant. Era una notícia difícil d'acceptar.

– L'han trobat atropellat per un vagó de tren –va seguir ell enmig de llàgrimes.

Tot el que va seguir després és massa dur per al lector i ho deixam en blanc perquè cadascú s'ho imagini o perquè ho ometi. No ens interessa descriure la duresa d'aquesta escena, sinó el que va passar després.

Feia una setmana que sabia que en Jaume era mort i na Romina encara no s'ho podia creure. Cada dia anava al cementeri a dur-li roses i allí es posava a resar, davant la seva tomba. Després li deia algunes coses, pensant que ell encara les escoltaria, fins que arribava un moment que els seus ulls estaven massa carregats i esclataven en llàgrimes.

– No te tornaré a veure –li deia amargament.

Havien passat molt bons moments junts. També discussions, però havien servit per demostrar-se que s'estimaven encara més. Cada cap de setmana anaven de passeig per la muntanya. Ell li agafava unes flors i les hi donava perquè se les col·locàs en el cap. Ella estava molt contenta i li deia coses boniques. Sempre acabaven besant-se davall l'ombra d'un pi o una olivera. Ella recordava tots aquests moments i encara li semblava més amarga la pèrdua mentre mirava la foto d'en Jaume al costat de les roses.

Els mesos varen anar passant. I na Romina tenia dies d'alts i baixos. Havia aconseguit estar contenta alguns dies. Però després, sense esperar-s'ho, tenia dies de completa foscor i s'entristia per qualsevol cosa. La vida li havia jugat una mala passada. Tantes coses com havien de fer junts... I tot s'havia ensorrat en un sol dia. Veia que la vida no era seva. Però també la volia perdre. Al cap i a la fi, ja no tenia sentit viure. Si remotament retrobàs l'amor en una altra persona, sempre tendria en Jaume dins el seu cor. A més, la por de perdre una persona estimada no se n'aniria mai més.

Quan feia quatre mesos de l'incident, quan ja s'acostava Nadal, els records tornaren a amenaçar el cor de na Romina. Nadal... una època en què se suposa que tothom està content i celebra que l'amor es viu estant plegats, junts, units... Ella s'imaginava altra gent passant-s'ho bé i després es mirava a si mateixa. Tan debò me mori jo també, pensava ella, i així estaré amb ell. I com més s'acostava Nadal, més trista es posava ella.

Un bon dia de principis de desembre na Romina va acabar de decidir una cosa que duia molt de temps pensant. A casa seva tenien una figuera molt grossa amb branques enormes. També havia trobat una corda que el seu padrí emprava per a pesar sacs amb una romana. No seria una tasca difícil. Abans, però, escriuria una carta i la deixaria a l'entrada de casa seva perquè la poguessin trobar fàcilment. Deixaria constància dels motius que l'empenyien a fer-ho i deia als seus amics i familiars que no es preocupassin. Aleshores va posar a imaginar-se la situació que seguiria després, quan la trobassin a ella i llegissin la carta. La cara se li deformava per moments i els ulls, cada cop més dolorosos. Aquesta vegada, en aquest somni que es construia, les roses serien per a ella. I tothom aniria a veure la seva foto, a la qual també hi hauria en Jaume. També plorarien per ella, però no seria el mateix. Ella ja havia patit prou.

Aleshores el seu cos, cansat de no dormir durant moltes nits seguides, va caure rodó a terra. Els ulls tancats i la boca mig oberta. La postura en què va quedar semblava la d'un altre àngel que demanava entrar a les portes del cel.