Explosió de la supernova

------
Capítols anteriors:
1. Una nit amb en Vidal
2. La gran estrella
3. La primera besada d'en Vidal
4. Siguem amics
5. Desencís
6. La moixa Grisa d'en Robert
7. Una gran bogeria
8. Una carta per a la posteritat
------

Una supernova és un fenomen celest poc freqüent que implica l'explosió de tot el material d'una estrella i que té com a resultat un objecte de vida curta extremament brillant que emet grans quantitats d'energia. Seguiu llegint i entendreu per què el present capítol fa referència a aquest fenomen físic.

De vegades una persona canvia de sentiments en molt poc temps. Amor, por, gelosia, ràbia, odi... Són només un exemple del gran ventall de sentiments que experimenta una persona. De sentiments de protecció desmesurada a sentiments de destrucció aniquiladora... No cal que passi gaire temps. La vida és plena d'aquestes situacions i és un gran misteri descobrir com podem manipular aquests sentiments a voluntat. Mentrestant ens limitam a descriure situacions al més realistes possible.

La història que desenvolupam té lloc després de l'ocorregut en el Desencís i abans d'Una bogeria. El lector es podrà situar dins l'interval de temps que separa aquests dos esdeveniments, però més aprop del primer que del segon. No és un cas real, però perfectament qualsevol s'hi pot sentir identificat o veure-hi reflectit algun conegut.

Recordem que en Vidal estava cansat de veure com la persona que més estimava, na Montserrat, passava d'ell. Quan la veia a l'altre costat del carrer, ella acotava el cap i pretenia fer creure que no l'havia vist. Quan es trobaven de front ella girava la cara cap a un altre costat. Si en algun moment les seves mirades coincidien, ella mostrava despreci. Quan la trobava a la missatgeria instantània, mentre estaven connectats, ella no deia mai res, i si en Vidal li obria conversa aleshores ella tardava molt de temps a contestar. Sempre hi havia una excusa per no coincidir, per no parlar, per no veure's. D'aquesta manera en Vidal va passar a sentir-se despreciat. Com podia ser que una persona que ell s'estimava tant el fes patir d'aquella manera? Certament perquè ell volia patir. La solució era ben fàcil, però ell no la veia. I cada dia s'hi capficava més.

No sabem quan, ni si va ser un dia ni si va ser durant un mes, la qüestió és que en Vidal va passar a sentir ràbia del que succeia. Ràbia per les mirades que fugien, ràbia per les trobades que no arribaven a fer-se, ràbia per les preguntes sense resposta... I la ràbia es va convertir en odi en un tres i no res. Mentre en Vidal encara se l'estimàs, la ràbia seguiria consumint-lo. En Vidal ho sabia, però com que rebutjava la idea de deixar d'estimar-la, doncs tampoc no deixava d'odiar-la.

Quan intentava mirar una altra noia, hi reconeixia la cara de na Montserrat. Quan algú feia un gest, ell hi veia algun gest que havia pogut fer na Montserrat. Quan algú parlava de les relacions de parella, ell pensava en la seva estimada Montserrat. I quan na Montserrat tornava al seu cap, sentia aquella ràbia de com anava la situació i aquell odi cap a ella. Els sentiments arribaven al seu punt màxim en el moment més inesperat. Qualsevol de nosaltres podria assegurar que en Vidal estava tenint un comportament obsessiu.

Una nit, mentre es passejava sol pel carrer pensant en les seves preocupacions més obsessives, uns col·legues seus el varen trobar. Li digueren que se n'anaven de marxa, que anirien de pub en pub i que veurien si aquella nit tocava. En Vidal es deixà emportar per ells: al cap i a la fi no hi tenia res a perdre.

Els col·legues convidaren en Vidal a beure. Se'l veien capficat i pensaren que una mica d'alcohol el desinhibiria. Primer va ser una cervesa, després un gintònic. De mica en mica en Vidal es mostrava més despreocupat. Tots plegats feien bromes i reien. Ell era el centre del pub, ell ho era tot. Va tirar els trastos a una, qui li va dir que no. Però en Vidal semblava immune i anà a per una altra. Els col·legues es divertien molt amb ell i l'animaven a atacar més ties.

Un got més d'alcohol, un cubata, tant se val la beguda que fos, i va ser fulminant. El cap d'en Vidal volava lliurement i varen haver d'asseure'l perquè no perdés el control. En Vidal no deixava de dir coses sense sentit, però que feien riure als seus col·legues. Després el deixaren anar sol per la pista de ball.

Quan es varen fer les tres de la matinada, o potser eren les quatre, o qui sap si les cinc, l'hora no era gens important, els col·legues d'en Vidal el tragueren al carrer i el ficaren dins un cotxe negre, un potent BMW esportiu, d'un model poc conegut per a ell. El conductor digué que anaven a un puticlub que es deia Sargantana. Els altres comentaren que allí es divertirien i repetiren que aquella nit tocava. Aquella expressió volia dir sense cap tipus de dubte que pagarien per tenir relacions sexuals amb una prostituta.

En Vidal, que no havia anat mai a un lloc d'aquests, no digué res i es deixà emportar. El BMW anava a tota pastilla i en un tres i no res estaven davant el portal del Sargantana. Des del carrer no se sentia res, però es podia veure una porta blanca molt gran, que semblava treta d'un conte de fades. Els companys l'obriren i entraren. En Vidal els seguí. Just passat el primer portal, una segona porta, i una vegada dins, va poder veure moltes dones, algunes al costat de la barra i d'altres parlant amb altres homes. La primera impressió que tengué era que aquell pub no tenia res de diferent d'un altre pub. Però de seguida s'adonà que no estava en un pub normal.

Les dones s'acostaren als seus col·legues i després a ell. Una li parlà amb veu endolcida, li tocà el pit i després li clavà la cama per davall els seus testicles. En Vidal, que encara notava l'alcohol dins la gargamella, no s'ho podia creure. Era una situació tan estranya que fins i tot li resultava una mica desagradable. La dona fregà els glutis amb el seu penis, el qual sobtadament va posar-se dur com una pedra. Ella li deia coses agradables i ell notava com el seu penis lluitava per sortir de la roba interior que el mantenia cap avall. En Vidal volia anar-se'n, pensava que aquella dona era molt lletja, però la seva fisiologia actuava al contrari i el traïa. Ella li digué "Anem dalt?" i ell contestà "Que no, que no en tenc ganes". La situació era ben horrible. Cada vegada que veia aquelles dones, en Vidal es recordava de la seva estimada Montserrat. A ella, segur que no li hauria agradat que tractàs amb aquelles prostitutes.

Montserrat... Montserrat... Montserrat... Quin nom més estimat... I també més odiat...

En aquell moment en Vidal tengué ganes de venjar-se per tots aquells moments que havia hagut de patir per na Montserrat. Havia acabat de descobrir la manera de fer-la rabiar, tal com ell ho havia hagut de fer. Pagaria a una d'aquelles dones per anar al llit i practicar sexe. Quan tengués oportunitat de parlar amb la seva estimada, li ho contaria com si fos una casualitat. I aniria donant els detalls de mica en mica. Certament no li agradaria, a ella. Pensant això, en Vidal se sentia molt satisfet del que estava a punt de fer.

Pagà la tarifa que corresponia, tant era el preu, i trià la dona que volia. Després pujaren per unes escales i entraren dins una habitació. Durant tot el recorregut, la dona s'havia mostrat molt esquerpa amb ell. Una vegada dins, la dona preparà el llit i es despullà. En Vidal es va quedar impotent. Quina manera més desagradable de començar el sexe! Podia veure la dona nua, molt guapa i amb molt bona figura, però se sentia un home estrany dins aquella habitació amb aquella dona desconeguda. Ella li etzibà "Què fas allí dret? Que no comences?", després ella s'acostà a ell, li abaixà els pantalons i li tragué la roba interior. A continuació començà a llepar-li el penis. En Vidal se sentia cohibit, però tanta sort que la fisiologia va reaccionar i el penis es va posar erecte.

Després d'una bona estona de ficar i treure el seu membre, quan ja semblava que estava a punt de córrer-se, ella aprofità per dir-li "Vinga, amor meu, que no puc més". Immediatament retornà la imatge de na Montserrat al cap d'en Vidal i s'esfumaren les ganes de seguir en allò que feia. El penis es desinflà. La prostituta de seguida ho va notar i li etzibà "Però seràs tonto!", a la qual cosa ell digué que havia anat allí per tenir sexe, no perquè ella el maltractàs. Ella es quedà immòbil sense dir res i amb cara d'estranyada. Tot seguit en Vidal, sense pensar si podia fer-li mal o no, hi afegí que "Si et sents malament per la feina que fas, i per molt que algun home t'hagi tractat malament, no m'ho facis pagar a mi". Aquella nit ja n'havien tengut prou, tant ell com ella. Es posà la roba una altra vegada i sortí disparat de l'habitació.

Tornà al lloc on havia trobat aquelles prostitutes, però no hi havia cap dels seus col·legues. Mirà per totes bandes i no els trobà. Sortí del local i fora tampoc no hi eren. "Cabrons!" va ser el primer que va pensar. L'havien deixat allí tot sol i ara el camí de tornada a casa era molt llarg per fer-lo a peu. No coneixia ningú que el pogués acompanyar a casa i també era molt tard per telefonar a algú. Sense pensar-hi més, es posà a caminar. I caminà molt de temps.

Dues o tres hores després arribà a casa. El sol ja havia sortit. I ell tenia menys son que mai. Se sentia malament pel que havia acabat de fer. Na Montserrat s'enfadaria molt amb ell quan ho sabés. Al cap i a la fi, això era el que ell havia volgut, però ara les coses canviaven. No s'ho havia passat bé amb aquella dona, havia perdut diners, els col·legues l'havien abandonat i a més ara na Montserrat tendria més motius que mai per no tornar a dir-li res, per imbècil.

Es ficà dins la dutxa i es rentà amb sabó fregant l'esponja ben fort. Encara recordava el fregament del seu cos amb el de la prostituta i olorava el seu perfum. Es volia arrencar la pell i arribà a fer-se sang. Després tengué nàusees, fins al punt que vomità dins la banyera. Patí alguns espasmes més i es quedà quiet, mirant el resultat de la seva obra. Ho netejà com va poder. Tornà a rentar-se amb sabó, aquesta vegada amb més suavitat. Després es curà les ferides i se n'anà a dormir.

Aquella nit, o aquell dia, serien inoblidables. En Vidal volia fer marxa enrere en el temps per impedir que tot allò passàs, però sabia que això era impossible. A partir d'aquell moment en Vidal hauria d'aprendre a conviure amb una culpa que el turmentaria. Ara ja no se sentia tan malament per na Montserrat, sinó per haver estat amb una prostituta, la qual cosa era molt, molt negativa en la seva història personal. Tothom ho veuria així. I na Montserrat encara més.

Ell li havia fet mal, fins i tot molt abans de contar-li res. La supernova es moriria per sempre.