Una gran bogeria

------
Capítols anteriors:
1. Una nit amb en Vidal
2. La gran estrella
3. La primera besada d'en Vidal
4. Siguem amics
5. Desencís
6. La moixa Grisa d'en Robert
------

Amb la història d'avui coneixerem les vivències d'en Vidal un cap de setmana de desembre de 2005 a un poble de l'interior d'Espanya. Serà una història amb final feliç, perquè ja n'hi ha prou de finals tristos. Hem de presentar-vos un personatge nou, conegut amb el sobrenom de Moixeta85, que coneixerà en Vidal i ens ajudarà a capítols posteriors a trencar els esquemes tradicionals sobre l'amor, la vida i l'estima d'un mateix.

La música alternativa no havia estat mai un gènere musical que motivàs en Vidal. Com va començar a agradar-li aquest nou gènere, no ho sabem. Potser era la gran diferència entre aquest tipus de música i el tipus de música que en Vidal realment gaudia. Potser era la manera de vestir dels fans del gènere allò que l'atreia més. Potser l'estil de vida que suposava aquest corrent musical era nou i trencava amb el seu estil de vida propi. Algun psicoanalista freudià ens ho podria explicar millor basant-se en alguna teoria sobre l'inconscient.

El fet és que en Vidal es va subscriure a un fòrum d'internet sobre música alternativa i altres gèneres musicals molt semblants. Entenem per fòrum el que molts de vosaltres ja sabeu: un lloc virtual en el qual es desen missatges de manera ordenada i classificada per temes i que serveixen com a mitjà de suport per a les comunicacions asíncrones entre persones. La gent sol deixar-hi els seus missatges amb la finalitat que arribin al major nombre de persones possibles i que algú els llegesqui i els respongui. Doncs en Vidal, curiós per la matèria, va deixar-hi un missatge a l'abast de tothom. Uns quants dies més tard, va contestar-li un internauta de nom Moixeta85, que a partir d'ara anomenarem simplement Moixeta per donar-li un toc més personal. La resposta va ser clarificadora, amable i oberta a noves preguntes. Així es va desencadenar una comunicació asíncrona entre la Moixeta i en Vidal que va durar un bon grapat de dies.

Això va canviar en qüestió de poc temps. Com que el tipus de comunicació que oferia el fòrum era massa lent, varen intercanviar-se les adreces de missatgeria instantània. Ben aviat els dos internautes estaven xatejant i dient-se coses: que si els seus noms reals, que si les seves edats, que si el lloc on vivien, que si els seus gustos, que si fotos en què apareguessin... I una llarga llista de coses més, tal com passa normalment en la fase de presentació que hi ha en tot procés de relació personal mediada per internet. També va ser qüestió de temps, però aquesta vegada molt més llarg, conèixer-se a fons i adonar-se que, tot i les diferències que hi havia entre ells dos, tenien algunes coses en comú. Per exemple descobriren que, a banda de compartir informacions sobre la música, es podien donar ajuda psicològica en els moments més difícils, provocats pel dia a dia al marge de la relació virtual. Descobriren que els dos sentien un afecte mutu. Això va deixar les portes obertes a la imaginació i a les ganes de conèixer-se presencialment.

Un bon dia de novembre, la Moixeta va proposar al nostre amic Vidal assistir a un concert de música alternativa perquè visqués amb la pròpia pell aquest nou concepte que despertava tanta curiositat al nostre amic. Varen organitzar la trobada a través de la ja habitual missatgeria instantània. Es veurien un cap de setmana del mes de desembre en un poble d'interior molt proper al lloc on es realitzaria el concert. Ella li deixaria casa seva per dormir-hi, li mostraria el poble i l'acompanyaria al concert i on calgués. Tenien moltes ganes de veure's.

En Vidal agafà l'avió i es dirigí cap al seu anhelat destí. Quan arribà, l'autobús de l'interior de l'aeroport el conduí fins al lloc on es recollien les maletes. Mentre sortia per un dels portals de "Arribades", anava mirant per tot arreu intentant trobar la Moixeta. No va trigar gaire. De seguida va veure una noia de bona figura amb uns ulls cels molt brillants. Destacava entre la multitud com destaca la lluna en el cel estrellat. En Vidal sabia que era la Moixeta i s'hi va acostar. Efectivament era ella. Es varen abraçar com dues persones que s'aprecien i fa molt de temps que no s'han vist. Encara que fos la primera vegada que es trobaven físicament, l'abraçada va ser ben intensa, amb força i sense ganes de deixar d'abraçar-se.

La Moixeta l'acompanyà des de l'aeroport fins a casa seva. En Vidal estava que no s'ho podia creure: era fantàstic. Es trobava en un lloc nou, amb una persona desconeguda i a punt de fer una cosa que no havia fet mai. Tot plegat, una gran bogeria que ell considerava sana i que recomanava a tots els seus amics que fessin en algun moment de la vida.

A casa d'ella miraren revistes, retalls de diaris, pòsters i tot tipus d'informació referent a l'imminent concert i al gènere musical que comportava. En Vidal intentava assimilar tota la informació, però no podia deixar de mirar-se la seva companya. Era molt guapa, amb uns ulls preciosos i una figura envejable. De tant en tant, la Moixeta li feia preguntes per veure si entenia allò que li anava explicant. I sovint en Vidal s'avergonyia quan no havia aconseguit demostrar que seguia la conversa i s’adonava que havia estat badocant mirant-la.

La moixeta va agafar un retall de revista i mentre l’explicava, misteriosament en Vidal li agafà la mà, se l’acostà als llavis i la besà. Com un estímul detonador, la Moixeta va dirigir els seus llavis cap als llavis d’en Vidal. Es miraren una estona, primer als ulls, després als llavis. Tornaren a mirar-se als ulls i després als llavis. Finalment es besaren. La Moixeta se l’agafà entre els seus braços i en Vidal l’encerclà amb els seus i amb les mans reposant per damunt els glutis.

Seguiren besant-se com a bojos. En Vidal s’aturà un moment, tornà a mirar-la als ulls. Aprecià el seu color cel i la nineta de color negra. I li digué:

- Tens uns ulls preciosos.

A la qual cosa la Moixeta va posar ulls de satisfacció. Començà una sèrie de succions als llavis d’en Vidal. Acabà per succionar-li el llavi inferior durant un interval més llarg de temps. Finalment alliberà el llavi, que començà a fiblar i a fer-se sentir.

Es llevaren la roba i es tombaren sobre el llit. Feren l’amor una vegada i una altra. No detallarem els detalls per no convertir aquest relat en pornogràfic. Quan es cansaren amb tant de moviment, s’ajagueren sobre llit i dormiren.

A les 8 del matí del dia següent, en Vidal es despertà, mentre la seva estimada romania adormida sobre el matalàs. Ell s’aixecà i l’observà amb deteniment. Inspeccionà la seva cara: els ulls grossos, les celles primes, el nas allargat i amb un piercing, la boca de llavis prims i les orelles cobertes pels cabells. Li sabia greu despertar-la i per això no ho va fer. Decidí que la deixaria dormir i mentrestant ell aniria escrivint en el seu diari personal allò que li havia ocorregut aquella nit. Quan la Moixeta es despertà, en Vidal s'hi acostà i li propinà dues besades a les galtes.

Semblaven fets l'un per l'altre. Tot era perfecte. En Vidal i la Moixeta havien acabat de viure la millor de les seves experiències. I deixam la història aquí, ara que està bé i té final feliç. A un altre capítol ja tractarem coses posteriors a aquesta escena.