Basta de fer-se palles. I basta d'imaginar-se coses que no són. Siguem pràctics. Hem arribat a un punt i final. I hem de començar un nou paràgraf.
Siguem més explícits. Quan t'agrada una persona i no has pogut aconseguir tot allò que voldries amb ella, es genera un sentiment de frustració. Abans d'arribar a aquesta situació, els teus nivells d'energia es troben molt alts i et permeten fer coses que normalment no hauries fet si no haguessis estat enamoriscat d'aquella persona. Després, amb la frustració, sembla que totes aquestes energies s'esvaeixen. On són? Com s'esfumen tan ràpid? Es poden recuperar? Com?
Doncs sostenc que les energies encara hi són, que no han desaparegut en el no-res. No podem dirigir-les cap al nostre objecte d'amor, però sí que les podem reconduir a uns altres àmbits de caire artístic. Per dir-ho d'una altra manera, quan travesses una frustració després d'haver dedicat molts esforços i haver tengut depositades expectatives molt grans, és el teu moment de més productivitat. Les mateixes ganes de no pensar en coses que et fan patir t'impulsen a treballar més i de manera més útil que mai, ja que el treball et permet mantenir-te ocupat. És la meva teoria. Qui hi vulgui creure, hi trobarà els motius que necessita per seguir vivint.
Vol dir això que un ha d'oblidar? Nooo, això mai! Totes les coses que passen, han passat i donen una ensenyança. Poden resultar més satisfactòries o més frustrants, però l'important és el caire positiu que un en treu. Els sentiments s'han de reconèixer en el moment que apareixen. No s'han d'amagar ni reprimir, altrament resorgiran més tard i amb molta més potència. Cal desactivar les bombes abans que es facin massa grosses i esclatin.
Ha de fer un allò que farien els altres? Doncs tampoc. Resoldre els problemes amb la mateixa eina que empraria un altre seguint el seu esquema de resolució al peu de la lletra pot conduir-nos a una situació catastròfica. Cal considerar molts esquemes de resolució de gent diferent i triar aquell que ens sembli més adequat al nostre problema. I també inventar esquemes nous. A partir d'aquí podrem resoldre els problemes de manera original i pròpia.
Què passa si no reaccion de la manera com dicta la cultura? Doncs que les conseqüències són imprevisibles. Precisament la cultura ens dóna unes pautes de comportament davant de certs estímuls a fi de predir les conseqüències de cada acte. Així, la cultura ens fa veure que és convenient mostrar ràbia amb una persona que te l'ha jugada, ja que la conseqüència serà el distanciament amb aquesta persona i per consegüent s'evitaran sentiments desagradables en el futur. Si un decideix no mostrar ràbia, és a dir, mostrar un comportament diferent, aleshores les conseqüències són imprevisibles. Poden passar dues coses: que et desesperis en l'intent o que ho superis i obtenguis resultats molt millors als obtenguts en cas d'haver fet segons marcava la cultura. És una opció personal que tria cadascú. Preferesc ser heterodox en qüestions de sentiments, ja que això m'aporta molta més tranquil·litat espiritual.
Fer bogeries és una qüestió de personalitat? Tenc els meus dubtes. Les bogeries són una cosa momentània que permeten a una persona manifestar-se per damunt dels altres, sobresortir en els moments difícils. És bo fer-ne de tant en tant. I també divertit! Els moments de no-bogeria són per a recordar les bogeries i treure'n aprenentatges.
Quan tengui més coses, seguiré escrivint-les en aquest bloc. Ens veim aquí, al mateix lloc de sempre. Una besada i una abraçada per a la gent que més m'aprecia. I unes tantes altres amb igual intensitat o fins i tot més per a la gent que m'apreciï jo.
El Veler Indomable
0 comentari(s):
Publica un comentari