La moixa Grisa d'en Robert

------
Capítols anteriors:
1. Una nit amb en Vidal
2. La gran estrella
3. La primera besada d'en Vidal
4. Siguem amics
5. Desencís
------

En Robert és un gran amic d'en Vidal. Ells dos es coneixen des de fa molt de temps, però en aquest capítol nosaltres ens centrarem en la moixa d'en Robert. A capítols posteriors ja anirem coneixent-lo una mica més des dels ulls d'en Vidal.

Quatre anys enrere, el pare d'en Robert tenia una moixa embarassada que va parir. Va donar llum a tres moixets dels més vulgars que us podeu trobar a qualsevol casa de poble. Aleshores en regalà un de molt guapo al seu fill Robert. Es convertí en el seu propietari i el cuidà tant com pogué. Li ensenyava a pujar i baixar les escales, com si això fos una cosa que no pogués aprendre el moixet pels seus propis mitjans. Quan en Robert menjava alguna cosa que li agradava molt, sempre es guardava un tros perquè se'l menjàs el seu moixet.

Els mesos anaven passant i el moixet s'anava definint. Era d'un color gris preciós i semblava que amb el temps brillava cada vegada més. Encara no li havia posat nom perquè dubtava de si era moix o moixa. Un bon dia en Robert el mirà davall la coa i va descobrir que no era un moixet, sinó una moixeta. Aleshores va decidir posar-li de nom Grisa. Un nom poc original, però almenys l'identificaria clarament quan parlassin d'ella.

En Robert cuidava la seva moixeta Grisa amb totes les atencions que sabia. També hi jugava quan tenia un moment lliure. L'agafava com qui agafa qualsevol cosa i l'acariciava davall la barba i darrere les orelles. La moixa ho agraia emetent aquells sons tan característics dels moixos que estan relaxats. Quan mirava la tele, la moixa Grisa li pujava damunt perquè sabia que el seu amo li donaria allò que ella volia. D'aquesta manera, i amb moltes altres coses més, en Robert va educar la seva moixeta i hi va compartir grans moments d'oci.

Dos anys després d'haver nascut na Grisa, va anar un senyor a casa d'en Robert per anunciar-los una mala notícia. Ell i en Vidal se'l varen escoltar. Havia acabat d'atropellar la moixeta. En Robert no s'ho podia creure. Va sortir corrent cap al lloc de l'accident. I en Vidal hi va anar darrere. Va veure la seva estimada moixeta ajaguda sobre l'asfalt, tota desfigurada. La volia tornar a agafar en braços, però en Vidal li va dir que no ho fes, perquè el podria rapinyar instintivament volent defensar-se. En Robert es va posar molt nerviós vegent com el seu animalet bramejava per lluitar contra una mort segura.

Varen passar minuts, potser hores, fins que na Grisa va morir. En Robert l'havia estat contemplant amb impotència i ràbia a la vegada. Quan va veure que ja era morta, es va posar a plorar com mai l'havia vist en Vidal. Havien estat moltes les coses que havien fet junts, moltes les jugades que havien fet amagant-se darrere les cadires i moltes les nits que havia dormit amb ell mentre mirava la televisió, amb la moixeta sobre els seus braços. Els plors d'en Robert no serien suficients per fer reviure la seva moixeta. Ni tan sols Déu, si és que existia, podia comprendre la pena d'en Robert en aquells moments. Només en Vidal podia consolar-lo.

Des d'aleshores en Robert quedà molt afectat. En Vidal el reconfortava i el feia tornar a viure, no hagués estat cosa que per la mort d'un ésser estimat, un altre no visqués la vida que li corresponia viure i n'acabassin perdent dos. El temps va passar i en Vidal veia com el seu amic es recuperava. Va costar molt, però dos anys després tot el mal tràngol semblava superat. Tot i que no oblidaria mai na Grisa, perquè de fet en Vidal creia que no es pot oblidar un ésser que has estimat, almenys sí que podria mantenir-hi una distància i seguir vivint.

Un bon dia que en Robert complia anys, va celebrar l'aniversari i hi convidà molts amics seus, inclòs en Vidal. Un d'ells, que sabia que en Robert era molt d'animals i tenia especial interès pels moixos, va regalar-li una moixeta. Aquesta no era grisa com l'altra, sinó de color completament blanc. Tots els assistents varen decidir per unanimitat que l'anomenarien Estrella. Tothom estava molt satisfet amb la nova adquisició d'en Robert, ja que el varen veure tot content agafant un moixet una altra vegada.

Quan els amics d'en Robert se'n varen anar de la festa, ell es va quedar amb la seva moixeta. El dia següent en Robert contaria a en Vidal tot el que seguiria després. Mentre acariciava n'Estrella, recordà la seva moixeta Grisa una altra vegada. També a ella, l'havia tenguda en braços i li havia gratat les orelles i la barba. Un gran sentiment de malenconia va envair-lo. Eren massa records que retornaven al cor d'en Robert. Va posar-se a plorar tot el capvespre. Va voler quedar-se sol i se n'anà a dormir ben prest, per tal que el dia passàs ràpid i l'endemà fos diferent. Tot això ho contava al seu amic Vidal, que l'escoltava atentament sense dir res. En Vidal comprenia el que estava sentint el seu amic. Ho trobava una reacció natural i sabia que després d'haver amollat tots els sentiments, en Robert es sentiria molt millor i seria el moment que en Vidal li digués unes paraules de suport.

Tots ens estimam els éssers que tenim més aprop, per insignificants que puguin semblar. En Robert es va estimar na Grisa durant molt de temps, fins que un dia la mort va decidir que li prendria la seva moixeta. Ara en Robert revivia els seus records i es posava a plorar de tant en tant, mentre en Vidal intentava ajudar-lo de la millor manera que sabia. Amb el temps, en Robert aprendria a superar les seves penes i tornaria a viure uns altres bons moments que li donaria n'Estrella.