[ Capítol anterior: Una nit amb en Vidal ]
Anem a conèixer avui un nou personatge, ja que no podem contar una història amb una sola persona. Es diu Montserrat i la coneixerem gràcies a en Vidal. No anam a descriure cap persona que ja existesqui a la realitat, fora d'aquestes línies, sinó que gràcies a les percepcions totalment subjectives d'en Vidal anirem descobrint aquest nou personatge. He de dir, com ho fan a moltes pel·lícules, que qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat.
Sovint en Vidal es quedava embadalit pensant en na Montserrat. Hom diria que n'estava enamorat, però això seria incorrecte perquè l'enamorament és cosa de dos, va en dues direccions, i en aquest cas en Vidal no podia assegurar que l'amor fos bidireccional. Ell no es cansava de pensar en ella, estudiar-la i trobar-li virtuts, però la qüestió de l'amor era un misteri.
Per a en Vidal, na Montserrat era una persona guapa i intel·ligent. Havia parlat moltes vegades amb ella i havien dedicat hores i hores a parlar d'assumptes de tot tipus: des dels més banals, com ara els colors de les rajoles de casa o l'olor que fan les espècies dins la cuina, fins als més trascendents, com podien ser la societat o el mateix sentit de la vida. En Vidal no es podia creure que pogués existir una persona tan madura, tan educada i tan empàtica amb ell. Semblava que li hagués caigut del cel.
En Vidal pensava que na Montserrat era com Momo, aquella nena que sabia escoltar. Avui en dia, la gent ja no escoltava, es preocupaven per altres coses que consideraven més importants. Ningú no volia perdre el temps i semblava que escoltar els altres era perdre'l. Escoltar era una cosa cada vegada més difícil. Fins i tot ell de vegades no en sabia. Es deixava dur per les presses i per les convencions socials. Quan algú li deia alguna cosa, tot d'una li sorgien judicis de valor. Està bé o no està bé. I això era un problema, això no era escoltar els altres, això era imposar la pròpia opinió.
Na Montserrat s'escoltava en Vidal i li proposava preguntes perquè ell mateix les contestàs. En Vidal li parlava cada vegada més i es posava molt content per l'empatia que li demostrava ella. Aquesta era la gran virtut de na Montserrat.
A més de ser empàtica, era simpàtica. Semblava que els dos pensassin igual sobre qualsevol tema. Si parlaven de l'educació, els dos pensaven el mateix. Si parlaven de la política, el mateix. Si parlaven de l'amistat, doncs ídem. Ell tenia la sensació de ser igual a ella i que, per tant, havien nascut per anar junts.
A totes aquestes actituds, calia afegir la seva bellesa. Per a ell, l'atractiu físic era molt important. I na Montserrat era especialment guapa. Era diferent de la resta, semblava que hagués nascut a un altre territori. Potser tenia algun avantpassat estranger. Ell pensava que les fesomies no eren les normals, les freqüents, en el lloc en què vivien. Però tot això només era important per a una cosa. I era que en Vidal encara la trobava més atractiva.
Tant l'atractiu actitudinal com l'atractiu físic, com altres atractius que no podem descriure aquí perquè fins i tot en Vidal no els sabria explicar, feien que ell es sentís fortament atret per ella i que volgués fer-hi parella, tengués el significat que tengués aquest terme.
Però la vida li va jugar molt males passades, a en Vidal. De vegades no sabia si realment valia la pena lluitar perquè na Montserrat l'arribàs a estimar algun dia. I de vegades s'imaginava que era el puto amo i que no defalliria mai fins que aconseguís el seu amor. Tenia moments en què pensava que l'amor era progressiu, que cada dia na Montserrat se l'estimaria una mica més, fins que un dia podria dir que eren l'un la mitja taronja de l'altre. I altres moments en què pensava que les coses que ell intentava només servien per destruir l'amor o descobrir que tot era una mentida que s'havia creat ell mateix.
Fins aquí arriba el nostre segon capítol. No sabem gairebé res de na Montserrat, ni crec que ho arribem a fer. Només en Vidal ens podrà ajudar a conèixer-la millor, si és que ell no sucumbeix en aquesta aventura. Serà en els propers capítols.
dimarts, gener 03, 2006
La gran estrella
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)

3 comentari(s):
Tot està bé, amb mesura. Per exemple, mentre en Vidal o na Montserrat no arribin a aquests extrems, tot és normal. Emprenyós, i millorable, però raonablement normal :-)
Estic impacient per saber més coses de na Montserrat. Crec, però, que l'enamorament és perfectament real i vàlid des d'un punt de vista unidireccional.
No se com ho fas, però llegesc ses "aventures" d'en Vidal (encara que ho faci a l'inrevés) i sempre m'hi sent identificat.
Publica un comentari