Protegiu-vos

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener de 2006
2. La gran estrella - 3 de gener de 2006
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener de 2006
4. Siguem amics - 2 de febrer de 2006
5. Desencís - 11 de febrer de 2006
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer de 2006
7. Una gran bogeria - 7 de maig de 2006
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig de 2006
9. Explosió de la supernova - 3 de juny de 2006
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol de 2006
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol de 2006
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol de 2006
13. Una nota fatídica - 30 de juliol de 2006
14. La princesa - 17 d'agost de 2006
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre de 2006
16. L'amant - 13 d'octubre de 2006
17. El regal - 30 de novembre de 2006
18. Món cruel - 13 d'abril de 2007
19. La cambrera - 22 d'agost de 2007

Protegiu-vos

El darrer capítol que vaig escriure és de dia 22 d'agost i ja fa gairebé 7 mesos que no escrivia res per aquí. El d'avui serà una mica breu i fins i tot podríem dir que oníric, en el sentit que les coses que hi contaré tenen més de fictici que de real.

Anava en Vidal un dia pel bosc. Anava acompanyat pel seu amic Robert. De fet, potser no era el bosc, sinó un lloc que s'hi assemblava. I potser no anaven els dos, sinó que hi devia haver més gent que passava desapercebuda. Caminant, caminant, varen veure una silueta blanca que se'ls acostava. De sobte, va passar pel seu costat. Quina figura més hermosa! Era un àngel? No. Era una noia rossa, vestida de blanc de cap a peus, que va passar amb un somriure a la boca, fins i tot podríem dir que rient molt. En Vidal va tardar a reaccionar i quan es va girar cap enrere per mirar-la, ella ja havia desaparegut.

Aleshores varen decidir que seguirien el mateix camí que aquella al·lota. No n'estaven segurs de quin era, però no hi havia altre camí possible. Varen estar caminant una bona estona i finalment varen trobar una casa. No varen dubtar gaire i varen entrar. Gran atreviment! Una noia estava cantant en el quarto de bany i va sortir gairebé sense mirar. Els dos companys es trobaven enmig del passadís bocabadats. Ella va passar corrent i es va amagar darrere una altra paret. En Vidal la mirà amb cara de preocupació, perquè s'adonava que estava en un lloc que no li pertocava. Ella va guaitar el cap amb uns ulls de fàstic, potser odi, i el nostre amic Vidal va demanar-li disculpes i va intentar explicar-li com havien arribat allí. Finalment, ella se'l va escoltar i va semblar que les explicacions d'en Vidal la varen tranquil·litzar.

La situació es traslladà a un altre lloc i un altre moment. Estava en Vidal enmig del carrer, davant l'entrada d'un supermercat. Aquesta vegada la noia tan maca sortia d'aquell establiment. Però per algun motiu estrany, el carrer era perillós. Algú estava disparant. Eren assaltadors? Eren terroristes? Això no ho sabrem mai. En Vidal va afanyar-se a dir a la bella dama que s'amagàs una altra vegada darrere la porta, perquè el lloc on estaven era molt perillós. Ben de pressa, corrent, es va posar al seu costat, la va agafar per la cintura i la va empènyer cap a dins. Ara sí que estaven segurs. Ell va aprofitar per abraçar-la i dir-li que ja no corria perill. Ella el va correspondre donant-li una tendra besada sobre la seva galta dreta i ell es va sentir durant 15 escassos segons la persona més feliç del món.

En aquest punt podeu comprovar com efectivament aquesta història té més d'onírica que de real. Però la realitat sovint presenta situacions que semblen més inversemblants que els mateixos somnis. Un altre dia, més!

Va de somnis

Divendres passat vaig tenir dos somnis, sí, dos, i vull que quedin enregistrats perquè m'agraden molt les històries que s'hi conten en general. Pens que diuen molt d'una persona. Resulta que divendres vaig posar el despertador a les 9 del matí per aixecar-me més prest i així aprofitar el temps, però en el moment que havia de sortir del llit la peresa va poder més que jo. hehehe Per això em vaig tornar a adormir i vaig tenir la possibilitat de somniar dues vegades, una abans de les 9 i l'altra la segona vegada que em vaig despertar, que va ja ser sense el despertador, unes hores més tard.

En el primer somni havia conegut una al·lota d'una trentena d'anys. Els cabells eren rossos i una mica arrissats, els ulls marrons i tenia unes fesomies que m'eren familiars. Tenia més o menys la mateixa altura que jo i era prima. Record que estàvem molt aprop de la platja, possiblement era a Eivissa. Fins i tot m'atreviria a dir que estàvem dins una espècie de cova que s'obria a la platja. Nosaltres dos estàvem parlant però no sabria dir de què. Després l'escenari es va reubicar a un altre lloc de la platja. L'al·lota estava ara asseguda sobre l'arena, tenia els cabells una mica més llargs i més rossos i duia unes ulleres de sol de pantalla, d'aquelles que en diríem fashion. Jo m'hi vaig acostar i m'hi vaig asseure al costat esquerre. Amb el meu braç dret em recolzava sobre l'arena i amb l'altre braç li fregava una cama. Jo li deia coses i ella feia el gest d'estar escoltant-me però sense dir res. Sentia que m'agradava estar d'aquella manera amb ella. Però sense més ni manco aparegué un altre personatge a l'escena. Era un home alt i prim, de cabells curts i negres, vestit amb uns calçons llargs de color blanc. La meva amiga i jo estàvem quiets però com si ens parlàssim sense obrir la boca. Al cap d'una estona l'home se'n va anar i semblava enfadat, possiblement havia anat a la platja amb ella. Jo vaig seguir la seva trajectòria de fugida amb la meva mirada i en el fons em sabia greu que s'hagués pogut sentir desplaçat. Més tard, ella em va dir en to amistós que no ho tornàs a fer quan hi hagués altra gent devora, però jo tampoc no sabia gaire bé a què es referia. Va seguir dient-me que seguiríem sent amics, però que no ho tornàs a fer. Aquí s'acabà el primer somni.

En el segon somni jo apareixia devora la murada de Dalt Vila, a Eivissa. Estava en el carrer que puja des del Passeig de Vara de Rei fins al túnel que passa per davall el carrer que arriba al castell. Concretament em trobava davant la casa d'un amic meu. Però més que veure-hi aquesta casa, el que semblava és que hi havia un supermercat SYP, que en el món real se troba bastant més lluny. Algunes treballadores estaven defora esperant, vestides amb el seu uniforme blau i vermell. Una d'elles era una dona més gran que actualment treballa al SYP on solc anar a comprar quan visc a Eivissa. Si no record malament, li vaig preguntar per una altra companya que hi treballava, una amiga meva. O potser no li ho vaig demanar, però la qüestió és que vaig saber que aquella persona per qui jo estava preocupat ja no hi treballava. En aquell moment vaig sentir una gran desesperació. Volia tornar a parlar amb aquella persona i ja no hi era. Vaig anar-me'n, d'allí, per veure si la trobaria, però ni tan sols no sabia on vivia. Després em vaig trobar amb algú i vàrem estar parlant, però no en record els detalls. Vaig tornar a mirar el rellotge i vaig adonar-me que s'estava fent tard i que havia de tornar a l'institut. Tot el que va passar després va quedar molt difús, però potser vaig pensar que tornaria a cercar aquella amiga meva del supermercat més tard, quan jo acabàs les feines de l'institut. Aquí s'acabà aquest segon somni.

Tot el que us he contat és només producte de la meva imaginació onírica i he intentat expressar-ho de la manera com ho record. Els somnis són una cosa meravellosa en els quals es mescla una mica de tot: des de vivències pròpies, pensaments que hem tengut fins a temors que passin certes coses que no ens agradarien. En aquests dos somnis, tot això hi és present. Si us han agradat, la propera vegada que torni a "somniar", us el tornaré a escriure.

La cambrera

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener de 2006
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre
16. L'amant - 13 d'octubre
17. El regal - 30 de novembre
18. Món cruel - 13 d'abril de 2007

La cambrera

Després d'aquest llarg descans, de poc més de 4 mesos, anem a seguir amb les històries d'en Vidal. Veurem com va conèixer una nova al·lota i les peripècies que va viure fins que arribà a una situació una mica estranya però emocionant. Vegem-ho.

Era pels volts de maig quan en Vidal se n'anà per primera vegada al bar Sol Plata. Hi anava amb en Robert, el seu amic, que li havia parlat d'aquest bar, molt aprop d'on vivia ell, i li havia dit que era un lloc molt tranquil, fresc per a l'estiu i no gaire car. Varen entrar-hi i s'assegueren a una taula rodona aprop d'una finestra, des d'on podien veure la muntanya i tota la seva tranquil·litat. En Vidal va quedar-se mirant a través dels vidres, vegent com passava gent des de ben lluny. Què devien estar fent? Cada un tendria la seva pròpia vida, al marge de la seva vida en societat. Es va girar i va veure passar una cambrera ràpidament. Tenia els cabells recollits davall una gorra negra i tota ella anava vestida també de negre. Després es va acostar a la taula d'en Vidal i en Robert. En Vidal, somrient i assenyalant amb la mà sobre la taula, digué a en Robert:

— Ara podrem prendre alguna cosa millor que aquestes miques de pa.

I la cambrera, tota contenta, com si aquella frase hagués estat dita a ella, mirà en Vidal i es posà a riure. Ell també va riure i no va saber què més dir-li. Aleshores ella se n'anà ràpidament darrera la barra i va venir un cambrer. Es demanaren uns refrescs i en Vidal es recordà de la Moixeta, que tant s'havia estimat. Mirà una altra vegada per la finestra i es queda embadalit mentre en Robert li contava algunes coses.

Des d'aquell dia, en Vidal i en Robert anaren al bar Sol Plata gairebé cada dia a la mateixa hora. Però no trobaven aquella cambrera que els havia caigut tan bé. Un bon dia, la tornaren a veure al bar i tengueren la sort que els atengué. El nostre amic aprofità per moure-hi conversa:

– Hola, sabies que a la terra d'on vénc també en tenim d'ametlles? –digué en Vidal assenyalant un platet d'ametlles que els havia posat ella.
– Ah, sí? Deuran estar molt bones.
– Sí, te'n duré algunes perquè les tastis i me diguis què trobes. Quin horari tens aquesta setmana que ve? No estàs sempre a la mateixa hora?
– No, aquesta setmana passada he estat els dematins i la següent, també.
– Aleshores ja te les faré arribar per mitjà de l'altra cambrera, na Consolació, que el meu amic, en Robert, la coneix.
– Molt bé. L'amo em crida –digué ella i se n'anà.

En Vidal estava molt content d'haver-la vista i també d'haver-hi parlat. Però també pensava que potser hauria d'haver intentat alguna cosa més, com ara demanar-li el mòbil per tal de parlar-hi més fora d'aquell ambient. Tampoc no sabia el seu nom. I és que les millors idees et vénen al cap quan ja han passat els esdeveniments, quan ja no hi ha res més a fer. Ell tenia clar que abans que acabàs la setmana havia d'aconseguir que li fessin arribar una bossa d'ametlles de la seva terra. En donaria unes quantes a la cambrera que coneixia en Robert i li demanaria que passàs una bossa a l'altra cambrera. També dubtava si hauria de ser ell qui hauria d'anar al bar en el torn del matí i donar-les-hi personalment, però va pensar que potser la cambrera pensaria que estava molt necessitat d'ella. En realitat, la cambrera li queia bé, però si la cosa no arribava a anar a més, no li sabria gaire greu.

Així va ser com el dilluns de la setmana que va seguir, en Vidal tornà al bar Sol Plata amb dues bosses d'ametlles a les mans, dues bosses que uns familiars li havien enviat de la seva terra. Va aparèixer na Consolació. En Vidal hi mantenia una mica la distància, perquè unes setmanes abans havia vist quin tipus de persona era i no li havia agradat. En desconfiava una mica i no acabava de comprendre gaire bé per què, però sabia que li podria demanar qualsevol cosa perquè en Robert la coneixia bé. Li demanà un refresc de taronja sense dir res més. Quan li el portà, en Vidal va aprofitar per començar allò que havia estat pensant:

– Podries ajudar-me en una cosa? No te'n riguis de mi, eh! –digué ell amb un somriure.
– Sí, és clar.
– Mira, aquí hi ha dues bosses d'ametlles de la meva terra. Una és per a tu i l'altra és perquè la donis a l'altra cambrera.
– A n'Alba?
– Alba? –demanà en Vidal amb sorpresa–. No sé per què però me pensava que era Natàlia.
– No, no, si és la rosseta es diu Alba. Puc intentar-ho, però gairebé no la conec, perquè no es relaciona gaire amb la resta del personal del bar.
– D'acord.
– Vaja, vaja... Així que t'agrada la rosseta... –digué ella amb un somriure maliciós.
– No, no, però vull fer-li arribar això i tampoc no vull que s'espanti si li ho don jo mateix. Sigues discreta quan les hi donis.
– Ho seré. No passis pena.

Aquí s'acabà la conversa. En Vidal estava molt content per tot allò perquè podria aproximar-se una mica a la cambrera, que finalment havia descobert que es deia Alba. Un nom preciós per a una cambrera estranya i per aquest mateix fet atractiva. Però alguna cosa havia fet malament. Havia confiat la seva tasca a una persona que gairebé no coneixia i que li donava males vibracions. Alguna cosa li deia que allò no acabaria bé.

L'endemà no tornà al bar, perquè l'estómac li feia pessigolles. Però sí que hi anà al dia següent, dimecres. Va veure na Consolació, però anava tan atrafegada que no va poder demanar-li res. En Vidal va tornar a ca seva amb un pam de nas. Va enviar-li un SMS al seu mòbil, que el tenia perquè en Robert li l'havia passat, demanant-li si hi havia novetats respecte del lliurament que li havia comanat. Però ella no el contestà. En Vidal va pensar que potser no hauria pogut i per això no va insistir ni tampoc anà al bar durant uns dies. Dissabte tornà a enviar-li un SMS i res de res. Diumenge anà al Sol Plata, va veure na Consolació i es notava molt que es feia la despistada. Va estar entretenguda amb uns clients, que no li llevaven l'ull del damunt. Així va passar tota la setmana sense que en Vidal sabés res de n'Alba ni de les ametlles.

Aleshores el nostre amic va pensar que tornaria a veure n'Alba la setmana següent i que hi parlaria. Així va ser. El dimarts tornà per demanar-se un altre refresc i n'Alba el va atendre.

– T'han arribat les ametlles? –li digué en Vidal esperant una resposta positiva.
– Les ametlles? No, no m'han arribat.
– Vaja, en vaig donar una bossa a na Consolació perquè te les donàs. Quina ràbia!
– Bé, no passa res. Aquesta setmana no l'he vista i per això no me les deu haver pogut donar.
– Quina ràbia! Ja te'n duré més perquè les provis.
– Gràcies, però no cal. No la culpis. Potser en tenc la culpa jo per no fer-me veure.
– Si me deixes el teu número de telèfon, puc avisar-te quan les tengui i així quedam.
– Espera.

N'Alba se n'anà ràpidament darrera la barra. Al cap d'uns minuts tornà amb un paper doblegat i el donà a en Vidal.

– Aquí tens.

I se'n tornà ràpidament a la feina. En Vidal notà com li estava circulant la sang cada vegada més ràpid. Notava l'adrenalina escampant-se per tot el cos. Se li posà una cara tonta de felicitat. Els colors vermells li tornaren a la pell. Estava que volia pegar salts d'alegria, però es contenia. Qualsevol hauria endevinat que en Vidal estava d'allò més content. Sortí del bar gairebé sense mirar enlloc més i tanta sort que no passava cap cotxe pel carrer, que potser aquell dia l'haurien atropellat a pesar de tot el goig que estava sentint. Havia aconseguit el telèfon de n'Alba i ho havia fet d'una manera molt complicada. Si hagués tengut una mica més de coratge, potser s'hauria pogut estalviar una setmana d'espera. O potser l'hauria espantada. Això no se sap fins que no ho fas. Ara l'important és que tenia el seu número. S'aturà un moment per obrir el paper. Deia així:

Alba 614xxxxxx

Era un mòbil i no posarem el seu número sencer aquí per respecte a ella. En Vidal mirava el paper una vegada i una altra i semblava que no s'ho acabava de creure. El Sol li estava somrient i els núvols no el tapaven. Aquesta felicitat li duraria. Però això ja es veurà en propers capítols.

Món cruel

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre
16. L'amant - 13 d'octubre
17. El regal - 30 de novembre

Món cruel

Feia temps que no seguien les històries d'en Vidal en el meu bloc. I aquesta vegada és per dir que està trist. Aquí teniu un enllaç a una cançó molt guapa, Mad World (Món Cruel). I també unes reflexions per ofegar la tristor.

Quant de temps perdut per una persona, perquè no sàpiga valorar quant l'estimes o, més ben dit, no ho vulgui valorar. Centenars de missatges de correu, telefonades freqüents, viatges a l'altre costat, missatges instantanis al mòbil, hores i hores de connexió al MSN... Un munt d'energies dedicades, al principi, i perdudes, al final, que haurien pogut anar destinades a altres coses o altres persones. Proposar-te de quedar ella, tu i un altre (el que no té nom). I no per demostrar-te que també t'estima, sinó per demostrar-te que no ets ningú davant aquell que ni tan sols té nom. Vegent la trampa, no vaig quedar. Et varen maquillar la realitat un dia per fer-te creure que hi havia possibilitats d'alguna cosa més que amistat. També et digueren que no t'abandonarien mai, que l'actitud d'ella no canviaria si la teva no canviava.

Grans mentides.

Ha estat un abandonament diari: primer un dia sense notícies, després dos, després una setmana i finalment mig mes sense dir res. I l'actitud ha canviat, sí, però sense demanar opinió a ningú, perquè ja se sap que les opinions no compten, només els fets canvien la realitat.

Que et clavin un punyal mentre et diuen "no et vull fer mal" o que vulguin quedar amb tu mentre es donen besades amb un altre. Que rebutgin obertament la teva ajuda dient que ets massa bo i et vulguin pagar els regals que algun dia vas fer. És la por a deure? La por de veure que tu sí que ets important? Posar barreres per evitar que substituesquis aquell que no té nom?

Aviat és el meu aniversari. I no se'n voldrà recordar, de mi. Perquè és més important la persona que du el nom d'aquell dia que la persona que compleix els anys. No s'atrevirà a dir-me res perquè l'altre, el que no té nom, té l'obligació suposadament moral de ser el més important. I cada vegada que algú t'impedeix fer coses per un criteri suposadament moral, pots veure que s'estan cometent les injustícies més grans contra tu.

Ja començ a veure com anirà la cosa. Donaré dos dies més perquè em diguin alguna cosa. Si rep notícies, seré una persona molt contenta. Però si no he rebut notícies, jo mateix els passaré per escrit aquestes intencions per posar-los en evidència. Això perquè després et tornin a dir "no t'oblidaré mai". També hi ha la possibilitat que vegin abans les meves intencions. En aquest cas preferesc que em deixin en ridícul, a mi, i que em diguin "t'havies equivocat". El cor em diu que això no passarà.

All around me are familiar faces
Worn out places, worn out faces
Bright and early for their daily races
Going nowhere, going nowhere

Their tears are filling up their glasses
No expression, no expression
Hide my head I want to drown my sorrow
No tomorrow, no tomorrow

And I find it kind of funny
I find it kind of sad
The dreams in which I'm dying
Are the best I've ever had

I find it hard to tell you
I find it hard to take
When people run in circles
It's a very, very
Mad World
Mad world

...

El regal

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre
16. L'amant - 13 d'octubre

El regal

Alguna persona està esperant el final d'aquesta història, però us he de dir que encara tenim molt de temps d'aventures amb el senyor Vidal. I la senyora Princesa encara ocupa les seves preocupacions. Aquesta vegada en Vidal s'ha animat a acostar-se fins al castell a fi de donar-li un regal. Al cap i a la fi s'ho mereix, pensaria ell. I un amant com ell no pot ser un amant tota la vida.

Era un bon dia de matí passejant per Madrid quan en Vidal es trobà dins una tenda un calendari amb fotos de castells i princeses. Va sentir-s'hi atret tot d'una i pensà que podria retre homenatge a la seva Princesa si li ho regalava. Aquell calendari tan màgic i tan meravellós seria una excusa perfecta per anar a la terra de la seva estimada i veure-la una altra vegada. Tot i que feia molts mesos que no l'havia vista perquè ella havia trobat un Príncep a qui estimar, en Vidal encara hi pensava i l'enyorava cada nit i cada dia. Les dures paraules amb què la Princesa s'havia acomiadat d'ell no havien bastat per fer-li entendre que entre ells dos no hi hauria mai res, que el seu amor era més virtual que real.

Va comprar el calendari i demanà que li l'embolicassin amb paper de regal. És un regal per a una princesa, comentà en Vidal a la dependenta, qui demostrà un petit somriure a la boca. De debò, pensava ell. Sortí de la tenda i ara aquell qui tenia el somriure a la boca era ell. Només de pensar que tornaria a veure la seva princeseta, s'omplia el seu rostre de felicitat. Anà fins a l'estació de tren i es comprà un trajecte cap al paradís. Ell i el regal s'embarcaren en un viatge fabulós.

Va arribar a les 8 de la nit, quan totes les tendes ja despatxaven els darrers clients del dia. Després de caminar un bon tros, potser uns quants centenars de metres o potser milers, va veure la casa on havia passat tan bons moments mesos enrere. Es va quedar un moment amagat darrere un cotxe pensant com faria arribar el regal a la seva destinatària. Va veure un llum encès a una de les habitacions, al primer pis, i el seu cor s'accelerà. Sabia que hi havia algú a la casa. Quina sort i també quina por! Almenys no havia fet el viatge per no res. Però va pensar que potser seria millor deixar-lo a la mateixa entrada, sense haver de pujar les escales que el durien a la seva estrella. Sí, això faria! S'acostà a la casa i va empènyer la porta principal feblement a fi d'evitar fer renou. Deixaria l'obsequi al primer escaló. Va empènyer amb més força i res. Després una mica més... I tampoc. La porta no s'obria. I ara què faria? Tocaria el timbre? Va tornar a amagar-se darrere un cotxe i reflexionà una bona estona. No li quedava més remei que tocar el timbre i fer front a la situació. Li feia una mica de por tornar a veure la Princesa després de tant de temps i que el rebutjàs. Potser ella no hi seria i l'atendrien el seu pare o la seva mare. En aquest cas en Vidal se sentia una mica més tranquil. Però i si resultava que sentia el timbre i davallava les escales per rebre'l el mateix Príncep? Waw! No, no podia ser. Quina por! Aquest sí que s'enfadaria. I el nostre amic no només no veuria la Princesa sinó que el regal tampoc no arribaria a les mans de qui l'havia d'arribar a tenir i es perdria dins un forat negre. Què faria aleshores? Quin gran problema! Tornà a pensar en el seu pla d'acció i s'armà ràpidament de valor. S'amagaria el regal, tocaria el timbre i parlaria amb qui calgués.

Ding dong! S'allunyà de la porta i tornà a veure el llum de l'habitació encès. Ding dong! El cor bategava ràpidament. Un minut més. Ding dong! Alguna cosa fallava. No sentia ningú davallant les escales ni cap altre tipus de renou a l'interior de la casa. S'esperà un altre minut i tornà a tocar el timbre, però res. S'haurien deixat el llum encès sense voler. Aleshores es posà enmig del carrer i mirà la finestra de l'habitació de la Princesa, també en el primer pis. Estava oberta i la cortina onejava amb la brisa. No, no se n'aniria sense fer res més. Semblava evident que no hi havia ningú a la casa, però en Vidal tenia un regal i el volia fer arribar com fos. Va fer una mirada a la finestra oberta i després al paquet que tenia entre les mans. Va agafar-lo fermament i tornà a mirar la finestra. Definitivament ho faria. Calculà la distància i la força que podia aplicar amb els seus braços. Va fer un primer gest. Mirà a un costat i a l'altre del carrer per comprovar que no hi havia gent. Finalment emprà la força dels seus braços i llençà el paquet enlaire amb una lleugera inclinació perquè pogués entrar pel forat de la finestra, a través de la cortina. Va veure com s'enlairava, com xocava contra els cables d'electricitat de la façana, com hi rebotava, com rodava sobre si mateix, com tornava a caure cada vegada més ràpidament, com intentava ell agafar-lo al vol, com se li escapava de les mans i com s'estavellava contra el terra. Va fer un renou impressionant, tant que en Vidal agafà el paquet i es va amagar darrere un cotxe sense pensar-s'ho gaire. Alguns veïns varen sortir de casa seva amb cara de sorpresa. També algun ca va posar-se a lladrar. Quina vergonya!

El llançament havia fallat. Calia fer-ho d'una altra manera. Potser un cordell l'ajudaria. Llançaria un tros d'aquest cordell amb un pes a un extrem fins a la finestra. Amb una mica de sort s'enganxaria als ferros de la finestra i baixaria, de manera que podria penjar-hi el regal i pujar-lo estirant-ne un extrem. El problema era que no tenia el cordell. Va cercar-ne pels carrers de la ciutat i no va trobar res que s'hi assemblàs. Però un moment... Va tenir una idea. Era molt simple! Se n'anà al supermercat i demanà comprar cordell. No en tenien. Després demanà un bon grapat de bosses de plàstic, ja que amb elles podria fer-se un substitut del cordell. I això va fer. A una cantonada es posà a retallar les bosses i a fabricar-se aquell tros de fil que l'ajudaria a pujar el regal per a la seva estimada. Quan va haver emprat totes les bosses, agafà el fil resultant i l'enrotllà al voltant del braç esquerre. Mirà que no s'acostàs ningú pel carrer i tornà a mirar la finestra. Un moment! Una cosa havia canviat: el llum de l'habitació s'havia apagat. En Vidal ja estava imaginant que devia haver arribat algú a la casa mentre havia anat a comprar. Què faria ara? Llançaria el cordell cap a la finestra com havia planejat? Tornaria a tocar el timbre perquè algú davallàs a obrir-li? Una altra vegada el cor li bategava més que de costum.

Ding dong! Una dona respongué i en Vidal es quedà meravellat. La dona li obrí la porta principal des de dalt i li digué que pujàs. Ell no s'hi pogué negar i pujà amb el regal a les mans, però sense el fil, que havia amagat abans de fer sonar el timbre. L'havia rebut ni més ni manco que la mare de la Princesa i a més amb un gran somriure a la boca. El que va passar després ja no ho contarem. El que és segur és que el regal va arribar al lloc que en Vidal s'havia proposat.

L'amant

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener
2. La gran estrella - 3 de gener
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener
4. Siguem amics - 2 de febrer
5. Desencís - 11 de febrer
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer
7. Una gran bogeria - 7 de maig
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig
9. Explosió de la supernova - 3 de juny
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol
13. Una nota fatídica - 30 de juliol
14. La princesa - 17 d'agost
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre

Capítol 16. L'amant

La present història va dedicada a una persona que sé que no la llegirà. Però també la vull dedicar a tantes altres persones que ni tan sols saben que s'està escrivint. Una altra vegada, com tantes de viscudes, el nostre amic Vidal ha preferit ficar-se en problemes en lloc d'anar per la via fàcil, la de la comoditat. Per a ell, quan t'estimes una persona, poc importa allò que pensin els altres, encara que el paper que t'hagi tocat sigui el del tan menyspreat i miserable amant. Un escriu amb la intenció d'allunyar-se de certes preocupacions, prou diferents de les que escriu, i l'efecte col·lateral és que potser la gent et miri d'una altra manera i es trenqui allò que semblava una amistat. Esperem que això no passi. La història és una invitació a la reflexió.

Tenim un personatge conegut per tots nosaltres. No és nou sinó que ha participat a diverses històries d'en Vidal. L'anomenarem la Princesa, en majúscula, per poder parlar-ne i simplement la coneixerem per allò que en digui en Vidal.

Era un divendres horabaixa i estava plovent. Eren les primeres gotes de la tardor i en Vidal estava mirant el paisatge humit a través dels vidres de la finestra. Les gotes anaven banyant-los i regalimaven fins abaix. En Vidal, que ni se n'adonava, seguia en els seus pensaments i la Princesa ocupava tota la seva atenció.

M'estima? O millor encara, de quina manera m'estima? S'estima algú altre encara més? Quin significat dóna la Princesa a estimar-me? Quines diferències hi ha entre que m'estimi i que no m'estimi? Aquestes eren algunes de les primeres preguntes que es podia fer en Vidal i que no va tardar a llevar-se del cap perquè veia que no en trauria res.

La realitat era una altra. Ell sí que se l'estimava, a la Princesa. El que era més dubtós era quin tipus de sentiments tenia ella i si algun dia millorarien. Alguna vegada ella li havia comentat que cercava amistat i que tot el que trobava era desig, com si resultàs impossible trobar una persona que la volgués com a amiga però no com alguna cosa més. En Vidal no s'enganyava, i tampoc no li ho va amagar. Ell volia donar-li la seva amistat, però també era un home i necessitava desitjar i complir amb allò que la naturalesa li havia prescrit. Potser aquesta sinceritat va fer que ella no el volgués. Potser si ho hagués amagat, ara no n'estaria tan lluny. Ell hauria pogut jugar al joc que juga la majoria. Sóc un llop, però als teus ulls sóc un corder. Ell havia preferit una altra cosa. Sóc un llop i em comportaré com un llop, però també puc ser un corder si tu ho vols. Sens dubte, la moralitat que ell podia treure era que és millor mostrar-te com un corder encara que siguis un llop. Al cap i a la fi, la impressió general és que tothom hi actuava, de manera molt més sàvia que ell.

La Princesa i en Vidal no es varen veure durant molt de temps. No direm quan va ser la darrera vegada que es varen veure en persona, però sí que durant tot el temps posterior en Vidal es va sentir molt i molt malament i només parlaven per cartes o per telèfon. La comunicació havia esdevengut impossible. I és que en Vidal poca cosa podia fer quan la Princesa ja tenia una altra persona a qui estimar. El paper d'amant no era fàcil i fins i tot alguna vegada havia dubtat de si tenia cap sentit seguir desenvolupant aquest paper. Ara tornava a dubtar.

En Vidal no deixava d'apreciar-se la Princesa i de demostrar-li-ho a la seva manera, així com podia. Demostrar amor per carta o per telèfon, quan no et veus amb l'altra persona, era complicat, però no perquè ell no ho sabés fer sinó perquè no estava segur de si la intenció del missatge havia estat captada per l'altra part. Quan en Vidal es mostrava més carinyós, ja fos amb textos més dolços o amb xerrades més sentimentals, ella solia reaccionar de la mateixa manera: restava callada i després sortia amb alguna pregunta que feia que canviassin de tema. Aleshores ell pensava que l'havia incomodat i no seguia insistint. Tot això contribuia que en Vidal dubtàs de si estava actuant correctament o si s'estava ficant en el pitjor problema de tota la seva vida. Després pensava que si realment s'estava endinsant en un problema ja l'avisarien i faria marxa enrere.

El paper d'amant et deixa a un segon terme, pensava ell. Era una qüestió de números. Bastava veure les hores que ella li dedicava i les hores que no eren per a ell per adonar-se que allò no li agradava. També considerava el tipus de dinàmica que s'establia a les hores reservades per a ell per veure quins lligams s'establien i quins no es podien formar de cap manera. Segons ella havia reconegut alguna vegada, només estava amb ell quan no estava amb la parella i quan no tenia amics amb qui sortir, és a dir, el paper d'en Vidal quedava relegat a les hores de soledat de la Princesa. Que fort que una persona et reconegui això, pensava ell. I aleshores dubtava encara més dels sentiments ambivalents d'ella i estava més segur de la pròpia imbecilitat. Ell estava anant, a tots els efectes, contra la naturalesa. I aquesta no el perdonava i el castigava de la millor manera que sabia: fer-lo patir.

En Vidal estava convençut que ell sabia fer moltes coses, que allò agradava molt a l'altra gent. I estava segur que amb el que sabia podia fer-se molts amics i conquerir tots els cors que hagués volgut. Ara bé, una persona se li resistia. Era com si li estassin posant una barrera que li tancàs el pas. Tant era que ell sabés moltes coses i en sabés fer moltes altres. El que comptava per a la princesa no eren els coneixements, ni tan sols les actituds, sinó més aviat allò que ella anomenava "amor". Algunes persones s'havien inventat la "bona educació" per aconseguir que altra gent se subordinàs a fer certes coses que no hauria fet en condicions normals. I també s'havia inventat la paraula "amor" per poder dir que no a algú quan no s'atrevien a fer-ho d'una altra manera. Les paraules eren el principal obstacle entre en Vidal i la Princesa, i és que només eren les paraules el seu únic canal de comunicació. Amb el temps potser la situació milloraria, però això no ho sabia ningú.

Si en Vidal intentava fer-li entendre que necessitava alguna cosa més, ella seguia posant-li alguna excusa i de vegades li deia que ho deixàs córrer i anàs a buscar-ne una altra. La reacció que havia de tenir en Vidal era ben clara, però no ho feia. Ell havia d'oblidar-se de tot el tema, pensar en altres coses i cercar altra gent que ho mereixia molt més. Aleshores si això era tan clar, per què no ho feia? Per què seguia intentant l'impossible? Haurem d'esperar a veure què passa en aquesta història. Per als qui s'ho creguin, que sàpiguen que només és una història. La realitat, diuen, sempre supera la ficció.

Barcelona

Aquest cap de setmana he estat a Barcelona. Feia molt de temps que no hi anava i ja en tenia ganes. He aprofitat per veure Barna, anar a la trobada presencial de la UOC i tornar a veure Sabadell. La meva sorpresa més gran ha estat trobar-me molta gent coneguda per tot on onava.

Aquí teniu un enllaç a les fotos del viatge.

Barcelona octubre 2006