dimecres, 5 d’octubre de 2016

Reflexió 3

L'experiència, a base de cops de realitat, m'ha demostrat que les persones que intenten fer-te quedar molt malament acaben amb el pas del temps per mostrar les seves pròpies debilitats i incoherències, amb la qual cosa també es demostra que la seva ofensiva era purament psicològica i que intentaven treure't del camí a qualsevol preu. En canvi, els que confien en tu són els que demostren tenir grans qualitats i algun gran talent, que et fan créixer a tu i a ells mateixos.

I això no ho dic per a ningú en concret, però el patró es va repetint una vegada i una altra, contínuament i segons els anys van passant. A tots aquells que només han sabut atacar en el passat, que n'hi ha un bon grapat d'acumulats però que evidentment no anomenaré, els ho llançaria en tots els morros, perquè aprenguessin una lliçó bàsica de la vida.

divendres, 23 de setembre de 2016

Reflexió 2

Que posis combustible al teu cotxe i ja sàpigues que més de la meitat es cremarà dins el motor però no mourà el cotxe.

Reflexió 1

Perseguint als ciutadans no desitjats, la ciutat va estar més unida que mai.

dijous, 22 de setembre de 2016

Amenaces de mort

Vull compartir un vídeo de Valentí Sanjuan que exposa una situació que resulta totalment absurda en ple segle XXI. L'homosexualitat és una orientació sexual tan vàlida com ho pot ser l'heterosexualitat i hauria d'estar plenament normalitzada, si no fos perquè hi ha grups violents que la persegueixen i encara no l'han volguda acceptar.


Un àrbitre de futbol té tant de dret a ser homosexual com qualsevol altre home o dona. No té cap sentit que encara s'exercesqui la violència i la intimidació contra una tendència sexual. Al cap i a la fi aquell que amenaça o intimida té un gran problema ell mateix. La gent normal no va amenaçant ni intimidant als altres. Potser darrere un insult contra un homosexual hi ha un altre homosexual que encara no ha reconegut la seva condició sexual i propina insults perquè està reprimit i no vol que el descobresquin.

Recuperant el bloc

Vull recuperar el bloc que vaig començar en el seu moment. I ho faig amb intencions molt diverses. La idea que em ve al cap és continuar fent de contrapunt a una societat que mostra clares tendències a l'egoisme, l'individualisme, la falta d'empatia, la violència i l'agressivitat gratuïtes i un munt de característiques que hauríem de considerar negatives i que hauríem de condemnar per fer un món, si és possible, més just i més net, sense tanta mala fe, per dir-ho en poques paraules.

La crítica primera que esper rebre és que nosaltres no som ningú, només punts insignificants a l'univers, i per tant tot allò que facem o intentem no servirà per a res. Però aquí podem recuperar un diàleg de la pel·lícula Cloud Atlas, gran pel·lícula, que en anglès diu:
Haskell Moore: There is a natural order to this world, and those who try to upend it do not fare well. [...] No matter what you do it will never amount to anything more than a single drop in a limitless ocean. 
Adam Ewing: What is an ocean but a multitude of drops?
En català vendria a ser:
Haskell Moore: Hi ha un ordre natural d'aquest món i, a aquells que tracten de canviar-lo, no els va gens bé. [...] No importa el que facis, que mai no arribarà a ser gaire més que una sola gota en un oceà sense límits. 
Adam Ewing: Què és un oceà sinó una multitud de gotes?
No es tracta d'intentar posar-se en una posició de superioritat respecte d'altres individus de la nostra societat, perquè els conceptes de «millor» i «pitjor» són clarament relatius, però almenys intentar posar la teva gota dins l'oceà, perquè pugui unir-se amb altres gotes amb qui comparteixes valors. Com diu la cita, tothom que contradigui l'ordre suposadament natural del món haurà de patir desgràcies, sense que les seves accions tenguin cap gran repercussió. Fer d'ovella negra pot tenir el seu preu, però pens que almenys així es pot tenir la consciència ben tranquil·la d'haver intentat tots els canvis possibles.

Sense entrar en més discussions de caire filosòfic, puc donar per reinaugurat aquest bloc. Les properes entrades s'esperen molt més concretes.


divendres, 21 de març de 2008

Protegiu-vos

Capítols anteriors:
----
1. Una nit amb en Vidal - 3 de gener de 2006
2. La gran estrella - 3 de gener de 2006
3. La primera besada d'en Vidal - 7 de gener de 2006
4. Siguem amics - 2 de febrer de 2006
5. Desencís - 11 de febrer de 2006
6. La moixa Grisa d'en Robert - 19 de febrer de 2006
7. Una gran bogeria - 7 de maig de 2006
8. Una carta per a la posteritat - 15 de maig de 2006
9. Explosió de la supernova - 3 de juny de 2006
10. L'experiència de n'Eva - 4 de juliol de 2006
11. Les mentides i la sinceritat - 26 de juliol de 2006
12. Fent voltes amb na Romina - 29 de juliol de 2006
13. Una nota fatídica - 30 de juliol de 2006
14. La princesa - 17 d'agost de 2006
15. L'oracle de Samarcanda - 12 de setembre de 2006
16. L'amant - 13 d'octubre de 2006
17. El regal - 30 de novembre de 2006
18. Món cruel - 13 d'abril de 2007
19. La cambrera - 22 d'agost de 2007

Protegiu-vos

El darrer capítol que vaig escriure és de dia 22 d'agost i ja fa gairebé 7 mesos que no escrivia res per aquí. El d'avui serà una mica breu i fins i tot podríem dir que oníric, en el sentit que les coses que hi contaré tenen més de fictici que de real.

Anava en Vidal un dia pel bosc. Anava acompanyat pel seu amic Robert. De fet, potser no era el bosc, sinó un lloc que s'hi assemblava. I potser no anaven els dos, sinó que hi devia haver més gent que passava desapercebuda. Caminant, caminant, varen veure una silueta blanca que se'ls acostava. De sobte, va passar pel seu costat. Quina figura més hermosa! Era un àngel? No. Era una noia rossa, vestida de blanc de cap a peus, que va passar amb un somriure a la boca, fins i tot podríem dir que rient molt. En Vidal va tardar a reaccionar i quan es va girar cap enrere per mirar-la, ella ja havia desaparegut.

Aleshores varen decidir que seguirien el mateix camí que aquella al·lota. No n'estaven segurs de quin era, però no hi havia altre camí possible. Varen estar caminant una bona estona i finalment varen trobar una casa. No varen dubtar gaire i varen entrar. Gran atreviment! Una noia estava cantant en el quarto de bany i va sortir gairebé sense mirar. Els dos companys es trobaven enmig del passadís bocabadats. Ella va passar corrent i es va amagar darrere una altra paret. En Vidal la mirà amb cara de preocupació, perquè s'adonava que estava en un lloc que no li pertocava. Ella va guaitar el cap amb uns ulls de fàstic, potser odi, i el nostre amic Vidal va demanar-li disculpes i va intentar explicar-li com havien arribat allí. Finalment, ella se'l va escoltar i va semblar que les explicacions d'en Vidal la varen tranquil·litzar.

La situació es traslladà a un altre lloc i un altre moment. Estava en Vidal enmig del carrer, davant l'entrada d'un supermercat. Aquesta vegada la noia tan maca sortia d'aquell establiment. Però per algun motiu estrany, el carrer era perillós. Algú estava disparant. Eren assaltadors? Eren terroristes? Això no ho sabrem mai. En Vidal va afanyar-se a dir a la bella dama que s'amagàs una altra vegada darrere la porta, perquè el lloc on estaven era molt perillós. Ben de pressa, corrent, es va posar al seu costat, la va agafar per la cintura i la va empènyer cap a dins. Ara sí que estaven segurs. Ell va aprofitar per abraçar-la i dir-li que ja no corria perill. Ella el va correspondre donant-li una tendra besada sobre la seva galta dreta i ell es va sentir durant 15 escassos segons la persona més feliç del món.

En aquest punt podeu comprovar com efectivament aquesta història té més d'onírica que de real. Però la realitat sovint presenta situacions que semblen més inversemblants que els mateixos somnis. Un altre dia, més!

diumenge, 26 d’agost de 2007

Va de somnis

Divendres passat vaig tenir dos somnis, sí, dos, i vull que quedin enregistrats perquè m'agraden molt les històries que s'hi conten en general. Pens que diuen molt d'una persona. Resulta que divendres vaig posar el despertador a les 9 del matí per aixecar-me més prest i així aprofitar el temps, però en el moment que havia de sortir del llit la peresa va poder més que jo. hehehe Per això em vaig tornar a adormir i vaig tenir la possibilitat de somniar dues vegades, una abans de les 9 i l'altra la segona vegada que em vaig despertar, que va ja ser sense el despertador, unes hores més tard.

En el primer somni havia conegut una al·lota d'una trentena d'anys. Els cabells eren rossos i una mica arrissats, els ulls marrons i tenia unes fesomies que m'eren familiars. Tenia més o menys la mateixa altura que jo i era prima. Record que estàvem molt aprop de la platja, possiblement era a Eivissa. Fins i tot m'atreviria a dir que estàvem dins una espècie de cova que s'obria a la platja. Nosaltres dos estàvem parlant però no sabria dir de què. Després l'escenari es va reubicar a un altre lloc de la platja. L'al·lota estava ara asseguda sobre l'arena, tenia els cabells una mica més llargs i més rossos i duia unes ulleres de sol de pantalla, d'aquelles que en diríem fashion. Jo m'hi vaig acostar i m'hi vaig asseure al costat esquerre. Amb el meu braç dret em recolzava sobre l'arena i amb l'altre braç li fregava una cama. Jo li deia coses i ella feia el gest d'estar escoltant-me però sense dir res. Sentia que m'agradava estar d'aquella manera amb ella. Però sense més ni manco aparegué un altre personatge a l'escena. Era un home alt i prim, de cabells curts i negres, vestit amb uns calçons llargs de color blanc. La meva amiga i jo estàvem quiets però com si ens parlàssim sense obrir la boca. Al cap d'una estona l'home se'n va anar i semblava enfadat, possiblement havia anat a la platja amb ella. Jo vaig seguir la seva trajectòria de fugida amb la meva mirada i en el fons em sabia greu que s'hagués pogut sentir desplaçat. Més tard, ella em va dir en to amistós que no ho tornàs a fer quan hi hagués altra gent devora, però jo tampoc no sabia gaire bé a què es referia. Va seguir dient-me que seguiríem sent amics, però que no ho tornàs a fer. Aquí s'acabà el primer somni.

En el segon somni jo apareixia devora la murada de Dalt Vila, a Eivissa. Estava en el carrer que puja des del Passeig de Vara de Rei fins al túnel que passa per davall el carrer que arriba al castell. Concretament em trobava davant la casa d'un amic meu. Però més que veure-hi aquesta casa, el que semblava és que hi havia un supermercat SYP, que en el món real se troba bastant més lluny. Algunes treballadores estaven defora esperant, vestides amb el seu uniforme blau i vermell. Una d'elles era una dona més gran que actualment treballa al SYP on solc anar a comprar quan visc a Eivissa. Si no record malament, li vaig preguntar per una altra companya que hi treballava, una amiga meva. O potser no li ho vaig demanar, però la qüestió és que vaig saber que aquella persona per qui jo estava preocupat ja no hi treballava. En aquell moment vaig sentir una gran desesperació. Volia tornar a parlar amb aquella persona i ja no hi era. Vaig anar-me'n, d'allí, per veure si la trobaria, però ni tan sols no sabia on vivia. Després em vaig trobar amb algú i vàrem estar parlant, però no en record els detalls. Vaig tornar a mirar el rellotge i vaig adonar-me que s'estava fent tard i que havia de tornar a l'institut. Tot el que va passar després va quedar molt difús, però potser vaig pensar que tornaria a cercar aquella amiga meva del supermercat més tard, quan jo acabàs les feines de l'institut. Aquí s'acabà aquest segon somni.

Tot el que us he contat és només producte de la meva imaginació onírica i he intentat expressar-ho de la manera com ho record. Els somnis són una cosa meravellosa en els quals es mescla una mica de tot: des de vivències pròpies, pensaments que hem tengut fins a temors que passin certes coses que no ens agradarien. En aquests dos somnis, tot això hi és present. Si us han agradat, la propera vegada que torni a "somniar", us el tornaré a escriure.